Llegim aquest text després de passar l’entrada de can Francesc Ferrer, perquè s’entreveuen les pedres llises, enmig del bosc.

El bosc era espès d’arbres de fulla petita i atapeït de roques llises cobertes de molsa groga les unes damunt les altres fent muntanya. Estirat a la vora de les pedres no tenia ni esma de pensar. Un escorpí s’acostava amb el fibló enlaire; caminava a poc a poc però recte cap a mi. Un ocellot gros i negre se li va tirar al damunt al temps de dir amén i se’l va endur.

Som al costat dels pins, a l’encreuament, davant de can Carreras.

M’havia perdut i no sabia cap a quina banda tirar, fins que un camí de carro es pot dir que se’m va posar al davant i vaig seguir-lo. Feia bo, feia sol, feia una tardor com no n’havia vist cap altra en la meva curta vida. Assegut amb l’esquena contra la soca d’un pi, vaig respirar ben endins unes quantes vegades. El terra estava cobert de pinassa però no podia mirar-la tranquil: la ferida del braç em feia mal i la bena s’havia tacat de sang. […] Ran de peus una corrua de formigues arrossegava un escarabat de panxa enlaire: bellugava les potes sense poder arrapar-les enlloc. Em va caure una pinya a l’espatlla. Vaig alçar els ulls per veure d’on s’havia despenjat. Un vol d’ocells travessava el cel. L’escarabat, endut mig mort per les formigues, era gros, era negre, era lluent. Panxut. Em van venir ganes de posar-lo de potes a terra i esbarriar les formigues. Una canonada va desfer el vol d’ocells. Les formigues s’anaven enduent l’escarabat. Una segona canonada va petar més lluny com si l’aire se l’hagués enduta. Dret i a punt de fugir, vaig veure passar per darrera d’unes quantes soques un noi que corria esperitat i que no semblava de debò. Amb el braç endavant assenyalava cap a la banda d’on venien les canonades. Abans de perdre’s entre els pins va cridar: Torna a casa! Estona i més estona vaig pensar en aquell noi i en el seu crit. Però tenia gana i la gana em va distreure. D’un cop de pedra vaig esclafar la pinya. Els pinyons tenien mal gust i eren escarransits. M’hauria menjat un bou amb banyes. Feia hores i hores que dintre meu només hi havia entrat aigua d’aquell riu que passava més avall i quatre penjolls de raïm verd. Tot em feia mal: la ferida, les pales de l’esquena de tant haver hagut de fer llenya a cops de destral per la cuina dels soldats, de tant haver hagut de descarregar sacs de llenties i de patates. […] Les formigues tenien el cau embussat per la carcassa de l’escarabat que amb prou feines si bellugava les potes i anaven boges buscant la manera de ficar-lo a dins.

Continuem el camí endavant i veiem la casa de la cantonada.

Veu les casetes? Totes amb la teulada inclinada, totes les teulades fent un gran pendent, totes amb les finestres amb reixa i el ferro de les reixes fent quadrets. […] Sent els ocells? Darrera de les casetes, potser no se n’ha adonat, s’estén el bosc d’alzines centenàries, de roures altíssims, de plàtans vells com el món amb la soca superba. Arbres com no se n’han vist de tan frondosos ni de tan plens d’ocells.” El sol encara no havia sortit. A la banda del sol el cel s’emporprava i el cant dels ocells s’anava fent més i més eixordador, més i més joiós.