Vam sortir de la casa i em va fer seguir-lo carrer amunt. A dalt de tot del carrer hi havia un mirador, i des d’allà, l’home, trist com els més tristos que mai hagi vist, va allargar el braç i va assenyalar la vall.

El camí no era ben recte i, cap a la meitat, davant d’uns quants pins carregats de bosses plenes d’erugues, vaig sentir rajar aigua. Fins que el camí es va eixamplar per desembocar en una placeta voltada per una barana de ferro. La vall que des d’allà es veia era una estesa de terra apedaçada de colors que morien al peu de la muntanya arbrada. Em vaig abocar a la barana del mirador i vaig recular esglaiat. Sota mateix hi havia una gran fossa cavada de poc, amb terra apilada als costats, barrejada amb pics i pales, plena de gent morta: cames, braços, caps, ventres esquenes… tot fet un garbuix tacat per reguerons de sang i bassals de sang que brillaven a la claror tan transparent d’aquell dia. Vaig fugir corrents amb el cap que em rodava. A l’entrada del camí vaig vomitar tot el meu fel a tocar dels xuclamels.

Lluny es veien muntanyes i muntanyes; tota una escala de grisos i de blaus. La pau de la terra respirava al meu voltant. De tant mirar ja no veia res. De tant escoltar, ja no sentia res. Tot, muntanyes, cases, camí, abeurador, es fonia amb mi. No volia pensar en la sang: em fonia amb tot.