A entrada de vespre vaig arribar a la vora d’un bosc. Em va reprendre aquella olor d’arbre, em va ser un consol tenir per teulada branques i fulles. El caminet que havia començat a seguir s’endinsava bosc endins entre herbes altes.

Algú em seguia ja feia estona sense que pogués recordar ni on ni quan aquest algú havia començat a seguir-me. No sentia res, ni remor de passos, ni tremolor de fulles. Però estava segur que algú em seguia i no volia que jo el veiés com em seguia. No gosava girar-me. No gosava respirar. Posava els peus en els llocs més despoblats de fulles seques: que no cruixissin. Em sentia bategar els polsos. ¿Qui podia seguir-me? Si qui em seguia hagués estat de debò l’hauria sentit al meu darrera i només m’hauria calgut girar-me per veure’l. I jo no sentia res. Passaven núvols. Em vaig aturar per escoltar millor. No et giris. El bosc s’omplia tan aviat de claror, tan aviat d’ombra. ¿S’havia aturat algú en aturar-me jo? Sentir-se seguit al mig d’un bosc on darrera de cada soca es pot amagar algú, ofega. No et giris, em manava. Si et gires veuràs el que més val que no vegis. Si et gires, aquest algú que et segueix veurà que t’has adonat d’ell. Has de fer que no s’adoni que te n’has adonat. No et giris! ¿Era una veu aquella remor entre branques? Volia córrer i no podia. Tenia les cames segades i no podia. Una gota de suor gelada em va relliscar galtes avall. Havia sentit explicar històries de por, d’aquelles que fan dreçar els cabells; havia viscut la nit del castell, les nits a la casa del mirall del rebedor. Estava curat d’espants. Estic curat d’espants, em deia. Però la por que sentia en aquell bosc era diferent. […] La soledat dels boscos sempre m’havia portat consol. Em vaig picar les orelles amb les mans planes. Vaig provar d’empassar-me la saliva però no tenia saliva. Em vaig passar la llengua pels llavis més secs que si fossin de cartó. Al cap d’una estona, i a poc a poc, vaig gosar girar el cap i mirar amb un ull. Darrera meu el capvespre fabricava els seus castells vermells i grisos sota d’un núvol rodó com una medalla d’or. Entre aquell sol i jo, una muntanya de feresa. Hauria volgut trobar-me voltat de gent en un carrer ple de llums i amb aparadors a banda i banda; un carrer alegre amb dones que donessin la mà a criatures, amb la mica de por, només i encara, d’haver de morir algun dia que qui sap on para. ¿Per què havia de tenir por? Necessitava companyia i vaig fer un esforç per tallar el pensament perquè el mal que es trobava darrera meu no vingués a fer-me companyia. M’havia convertit en dues persones: la que suava de por i la que trobava que no havia de tenir-ne. ¿Per què? Necessitava cridar per espantar la por però no em sortia cap so de la boca. El cel amb les primeres estrelles va ser el meu enemic. Se’m tiraria a sobre per castigar-me de tenir por en un començament de nit com aquell. Sentia, més fort que mai, aquell algú invisible que tenia prou poder per llegir-me els pensaments. I tot d’una em vaig deixar caure a terra, tot jo un cabdell, amb els ulls que em feien mal de tan oberts. Havia de moure’m, caminar. Fugir d’allò que pesava com una llosa i que m’anava enterrant sota d’unes pedres tan grosses que no tenia força per apartar. Vaig alçar-me agafat a la soca d’un arbre… poder ser arbre poder ser núvol poder ser vent. Lluny, mig amagada, em va semblar que una bèstia dreta damunt les potes del darrera estava a punt de tirar-se’m a sobre. Una bèstia no em feia por. Tenia una set espantosa. Caminava mig arrossegant-me fins que em vaig entrebancar i vaig caure pla de ventre a terra. Res no era de debò. Jo no havia fugit mai de casa meva, tot ho havia somiat i encara somiava estirat en el meu llit mentre per la finestra oberta entrava l’olor que emborratxava dels clavells. Em va semblar que aquella bèstia encara em mirava i vaig estar a punt de cridar-la, que vingués, que vingués. Les ombres s’anaven estenent i anaven esborrant el dibuix de les branques. No sabia com ni quan havia començat aquell dia, com si hagués començat amb la por a dintre d’aquell bosc. ¿Qui m’havia xuclat del pensament el començament d’aquell dia? Va passar, alt i lluny, un vol d’ocells xisclant. Un raig de lluna tremolava als meus peus. Em va semblar que no era jo qui caminava sinó els arbres, tot el bosc. ¿Vaig entrar en el bosc o ell havia entrat en mi? I em vaig trobar en una clariana que vaig travessar xisclant i amb els braços estesos com les ales d’aquells ocells que havien passat. La por ja era d’una altra mena: tenia por de mi. Por de no tornar mai més a ser jo per culpa d’aquella por tan grossa que m’estrenyia i m’estrenyia. La claror de la lluna em va posar al davant l’entrada d’una cova. M’hi vaig ficar amb els braços endavant fins que vaig tocar la roca del fons; m’hi vaig clavar d’esquena i em vaig deixar relliscar fins a terra. Veia una mica de cel que un núvol va cobrir. La sang m’anava lliscant per les venes, el cor se’m calmava. Una bestiola que tant podia ser un conill com una llebre va entrar furient com si l’empaitessin i devia sentir la meva olor perquè tan boja com havia entrat tan boja va sortir. No va trigar a desfermar-se una tempesta; els trons i els llamps no paraven i el cel abocava aigua com si es buidés. No sé si va ploure poc o si la pluja va durar hores i hores. Aquell aiguat em feia sentir protegit i vaig adormir-me amb un son espès. I a dintre del meu son s’hi va ficar un somni: una mà de gegant que s’acostava a través de grans riuades d’aigua tapava el forat de la cova perquè no pogués sortir-ne mai més.

Em va costar de posar-me a caminar: deixava enrera, amb el bosc encès, molta vida cremada. Tornaria a casa a treballar el camp de clavells amb l’aigua que lliscava pels reguerons, amb el soroll dels trens a la nit, amb el roser de roses grogues que s’emparrava fins al terrat. Tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. O el mal. Una gran tristesa com una mà molt dura m’estrenyia el cor. ¿On era a casa? ¿Encara tenia una casa? Hi tornaria carregat amb muntanyes de records de tota la gent que havia conegut, que havia nascut i que havia viscut perquè jo la pogués conèixer, i que em voltaria tot al llarg del camí… tants ulls dolços, tants ulls tristos, tants ulls sorpresos, tants ulls desesperats… ¿S’esborraria el record del mal o el duria sempre amb mi com una malaltia de l’ànima? La carretera era ampla, el camí de casa l’hauria de buscar, no sabia on era. Vell com el món. Pensava en tot el que acabava de veure i que no era enlloc: ni àngels ni morts acostant-se a buscar la seva pau en l’acabament d’aquella nit. Només jo i la febre. Mentre el sol començava a pujar cel amunt com cada dia, com sempre…