El monestir


El monestir. Foto: Jordi Gallego (Fons Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols)


El monestir primitiu degué ser un cenobi d'aspecte romànic, com els de Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Santa Maria de Ripoll, Sant Joan de les Abadesses i Sant Pere de Rosa. Però enmig d'aquesta imponent nissaga monacal i guerrera, el monestir de Sant Feliu representava un somrís de bonança; era el punt dolç on els formidables ascetes armats, nascuts entre els cingles del Pirineu, vestits de burell i folrats de cuirasses de ferro, cedien a la temptació de deixar-se caure a la blana ribera d'aquesta mar tan alegre i tan blava, on encara pervivien les sirenes homèriques.

Arreu els monjos i frares medievals foren grans arquitectes i saberen escollir admirablement els indrets on fincar-se. En cap altre lloc de la costa no hi havia, com en aquest, un racó tan adient per a arrelar-hi una comunitat benedictina, resguardada a la vora de l'aigua. La badiola de Sant Feliu fou una troballa, una peça única: ni massa oberta, ni massa tancada, ni massa gran ni massa xica. Cenyida del tot, per la banda de terra, amb turons arbrats que en fan un niu i un estoig; respatllada, a ponent, per una serralada fosca, que llavors devia ser (a finals del segle XIX encara ho era) gairebé impenetrable, tallada a plom sobre la mar; coberta, al nord, pel gran massís de les Gavarres; tota ella encarada, a migdia, a la carícia del sol i de l'aigua; i ensems protegida, a  llevant i a garbí, per dos promontoris bessons, que li fan de sentinella i de tanca. Una platja arrodonida i suau com un llavi. I terra endins, tot d'hortes i de conreus petits, emmarcats de boscatge.

Els dies que fou bastit el Monestir eren temps durs, de moreria invasora, corsària i pirata; i per això varen emmurallar-lo tot, en un replec amagat, entre una riera i una muntanya. Pels escassos navegants que s'arriscaven a remuntar cap al Nord, des de Barcelona, i doblar el cap de Tossa, arran del penya-segat, solitari, que va fins a Sant Feliu; o que, baixant pel golf de Lleó, s'escorrien, un cop guanyat el cap de Creus, per la ribera coberta de pins, atzavares i ginesteres, sobre un rocam com de coral, devia ser un encís ple de misteri descobrir de sobte, a la vora dels amples sorrals que ara en diem les platges d'Aro i de Sant Pol, la badiola de Sant Feliu, tan perfecta i arrecerada, amb les dues puntes bessones cloent-la com les pinces d'un cranc.