La platja de Sant Feliu


Vista panoràmica de la platja de Sant Feliu de Guíxols. Foto: Marc Pujol Gualdo.


La puresa intocada, la gràcia terrenal, el perfum, la soledat, la quietud i la pau de les cales i platges de la Costa Brava, a les darreries del Vuicents, no solament ara estan perduts del tot, sinó que, per més que he cercat, jo no he sabut retrobar-los enlloc més del món. [...]

La mateixa platja de Sant Feliu, quan encara no ens l'havien esguerrada i malmesa amb el port, era un joiell lineal, de tan bé com l'havia traçada durant segles i segles el bes fresc i fonedís de les onades. Era com una catifa de sorra esbandida per l'aigua, ni massa granada ni massa fina, estesa davant mateix de la vila, i ben reclosa dins la ferradura dels pujols que tanquen la menuda badia, entre les puntes de Sant Elm i del Molí de les Forques.Feia una ratlla contínua i puríssima, graciosa com la del llavi femení, tal com només sap marcar-la la mar, ajaçant-se mansament a les riberes sorrenques.

Llavors les barques no tenien motor. Només arribaven per mar a Sant Feliu, fent soroll o traient fum, els vapors de càrrega, amb xemeneies primes i llargarudes. [...] Però els velers encara els feien la pols. [...]
L'encís de la badia guixolenca, amarada d'una immensa i saborosa quietud, amb la llum que hi anava canviant dolçament, aèriament, totes les hores del dia i de la nit, i el perfum insistent de la mar, arrapat a les roques i brollant del rompent que mai no para de rissar-se i bleixar, ni a les hores més calmes, donava una profunda, serena i divina embriaguesa. El sorral, de banda a banda, era ple de llaguts i bots de pescadors, amb les xarxes a assecar, esteses. La platja dibuixava una mitjalluna perfecta i la seva rampa suau muntava fins a confondre's amb el Passeig del Mar. De dia, era un gran rebedor marí, tot daurat, amb un fresc serrell blanc, d'escuma, que es feia i es desfeia sense parar, amb una remor endormiscadora. [...]

Com que no hi havia port- ni, per tant, mols, magatzems, grues, altres noses semblants (i tampoc camions, ni pensament que pogués haver-n'hi), el tràfic del suro es feia a la platja i a pes de braços, dels carros a les naus, mitjançant unes barcasses revingudes i xates, anomenades gavarres. Això vol dir que tots els sorolls eren humans, fins els dels enginys rudimentaris, com politges i cabrestants, o el d'amollar i llevar les àncores. La badia sencera, sota la llum del sol, o entelada de boira, i fins tremolosa i fredolica sota el vel de la pluja, tenia sempre un repòs i una serenitat d'aquells que només són perceptibles quan ja s'han perdut.