Passeig dels Guíxols


Gaziel al Passeig dels Guíxols. Foto: Arxiu Municipal de Sant Feliu de Guíxols. Fons Josep Girona


Quan venia la festa major, amb aquella serenitat i plenitud del primer d’agost –mar, terra i cel-, que mai no fallen, a la platja de Sant Feliu hi plantaven, no un, ni dos, ni tres, sinó quatre envelats, de renglera. Per ordre de sumptuositat eren aquests: el dels Senyors, el dels Nois, el de la Gorga i el de l’Anxova. I la festa no durava pas tres dies, com sol durar arreu, sinó cinc o fins sis –quan un diumenge o qualsevol altra diada no feinera s’hi afegia de torna. Calia veure damunt del sorra aquelles quatre embalums festius –de partes primes, llistades de blanc i de blau, tremoloses com veles inflades, i un sostre onejant com la mar, coronat de banderes-, amb tot de pals i cordes al voltant, per mantenir-los ben fermats a terra: no fos cas que, per descuit, els envelats es varessin tots sols i se n’anessin surant i brandant aigua endins, com galions plens de gernació, de llum i d’alegria.

L’envelat, a la seva gran època, fou una de les invencions més enginyoses de la Catalunya vuitcentista: la fórmula perfecta amb què una societat meridional, democràtica i encara novella, després dels segles que havia passat sotmesa, retreta i esquerpa, resolgué la manera d’esplaiar-se col·lectivament, una vegada l’any, improvisant el lloc que li mancava. [...]

Semblava, doncs, un  problema insoluble. Però llavors el geni de la raça el va resoldre creant l’envelat: el gran saló màgic, aeri i fresc, que es munta i desmunta en una nit, con en els contes de fades. I l’envelat sorgí de terra, amb tot l’equip de gnoms especialistes –empresaris, decoradors, tramoistes, bastaixos i traginers. Els fills de la democràcia, polls ressuscitats, havien trobat just el palau portàtil de lloguer que els calia.