La segona gran aspiració progressiva del Sant Feliu vuitcentista ja hem dit que era tenir, a més del tren, un port de mar. I ara és el moment d’afegir que, així con el tramvia de foc, de Palamós a Flaçà, fou l’agulló que esperonà els guixolencs a fer-se ells tots sols el carrilet que els relligués amb Girona, també el desig del port es convertí en obsessió quan veieren que els palamosins, passant-los la mà per la cara, l’obtenien primer. El desig, però, ja venia de molt lluny. La prova és que en 1884 se’n parlava i se n’escrivia públicament. [...]
També en això Sant Feliu fou complagut: tingué tren i port. El tren, com acabem de veure, des de 1892; el port, força més tard, dotze anys després, perquè el rei Alfons XIII, acompanyat del seu primer ministre, el mallorquí Antoni Maura, no en va posar la primera pedra fins el 9 d’abril 1904. Però el fet important és que les dues grans aspiracions dels guixolencs vuitcentistes foren satisfetes. Ara bé: si avui dia, en 1963, Sant Feliu podia triar entre el seu carrilet o unes bones carreteres, i entre el seu port malgirbat o aquella platja que era la més abrigada i harmoniosa que hi havia entre el cap de Creus i la Tordera, quina fóra la decisió unànime de la població? Què se li’n donaria, si els vaixells de càrrega se n’anaven al port veí de Palamós, a canvi de poder oferir al turisme mundial aquell llavi peresós i fresc que era la platja de l’antiga vila? No crec possible el dubte.