Al peu ciclopi de la gran cinglera
on cantusseja càlida fontana,
rastre s’hi veu de muradals que foren
romanes termes.
És aquell poble, clar espill de pobles,
qui la deu sobta, tota endins, bullenta.
Han passat segles, i l’oblit tot d’una
son vel hi abriga.
Revenen guerres. L’humanal llinatge
foll s’abraona i en occir es delita;
i aprés la lluita, qui les nafres cura?
qui solda els ossos?
Aqueixes termes, pel boscam ocultes,
tot d’una sobta el camperol, i alhora,
com si lassades de vagar es trobessin,
fan el miracle.
Quan Catalunya llatzerada es troba
per l’abrivada de legions estranyes,
el pros Moragas, Serrallonga el destre
i els que acabdillen
en Bach de Roda, Cellabona i altres,
cerquen en l’aigua de Farnés la cura
de sos mals gams, i d’un a un pregonen
que és font de vida.
Enllà del temps s’escampa més sa fama.
La humanitat com una allau hi aboca
la carlinada, el daltabaix de Cuba...
i les desferres
de la darrera gegantina lluita
que ha alçapremat tot l’univers llampant-lo.
Santa Coloma, Orion les Termes:
vostra és la glòria!