Assalt al monestir el 1835

La xurma esperitada pel claustre se n'ha entrat;
ja cauen les columnes com pins destralejats;
ja van cap a l'església, ja en passen lo llindar,
les armes amatentes, los ulls fora del cap,
la flastomia als llavis, lo cor sedent de sang.
Les dones los atien ab xiscles infernals,
les trenes esbullades, la roba arrossegant.
De mares com aquelles, quins fills, doncs, n'eixiran?

L'església està deserta com cambra sepulcral.
Dessota de les voltes los crits van ressonant;
a cada pas que donen, un crit més fort que mai.
Les dones estan folles; los homes, ubriacs.
Ja apilen les feixines, lo foc ja està calat;
les serps de flamarades s'enfilen a cent pams.
Lo rotllo de bagasses entorn giravoltant
bé sembla esbart de bruixes en nit de temporal. [...]

Els carlins destrueixen la vila el 1839

—«Incendieu!» —lo comte els crida—.
«Incendieu, valents minyons!
No romangui d'eixa vila
vil teulada ni racó;
campin los rius en mig d'ella,
trenqueune els atrevits ponts,
sia endavant llac mefític;
que, espantat, lo viador
eviti aquest lloc feréstec
i exclami "Aquí fonc Ripoll"». 

Una segona fundació

La villa de Ripoll, célebre en otro tiempo por la fabricación de armas de fuego, y recientemente por la completa destrucción de que fue víctima durante la guerra civil, renace hoy día poco a poco de sus cenizas, y sus casas se están reedificando al estilo moderno; de suerte que cuando su reconstrucción se haya completado, será Ripoll la villa más hermosa de la provincia de Gerona.

Una estàtua repescada

El monument aixecat en memòria d'una guerra, el va aterrar -més pròpiament, el va llençar al riu Ter- el resultat d'una altra, amb la fina puntualitat de 100 anys rodons. El febrer de 1939, les tropes de l'ocupació i uns ciutadans addictes van entendre que simbolitzava alguna matrona republicana a qui convenia remullar.