Plaça avui, ahir cementiri

Lo còlera morbo
Barcelona: Illustració Catalana, 1925

L'epidèmia de còlera de 1854


Oh, ací la pesta nos delma!
La mort n’és rei absolut!
Si ‘vui no ens fer sa bravada,
¿serà així demà com ‘vui...?

Aquest fossar no fa gaire
que era un clos d’herbat crescut,
d’arbres vells aufegats d’heura,
de corcades creus de fust.

Ara ni una herba s’hi troba:
los fossers l’han remogut,
cada creu de fresc n’és feta,
cada clot replè a curmull.

Fa deu segles que hi dormien
d’aquest poble los defunts;
omplert ara en deu jornades,
un nou fossar caven lluny.

Me dol, si hi tenc de romandre,
no esser ja dels que han caigut,
que en seria honrat de jaure
entre antics i sagrats murs,

davant la porxada històrica
del monestir benvolgut
que aixecà lo Comte Guifre
i han profanat malastrucs...

Si parl tant del cementiri
n’és que dóna manco enuig
que descriure’t esta vila
ont la pesta ens hi consum. [...]

Moltes cases són tancades
dels uns morts, d’altres que han fuit,
i l’herba del cementiri
pels carrers i places surt. [...]

Només los fusters fan feina,
los fusters que fan baüls;
cada martellada seva
dins lo cor de tots retruny.

No senyalen lo sant viàtic,
ni la unció dels moribunds;
i los morts de nit s’enduen
perquè la gent no s’assust.

No es fan dols ni funeraris;
los campanars estan muts,
com si llurs veus no bastessen
per lamentar tants defunts. [...]

Sols los mesquinets dels òrfens
famolejant i mig nus
a la vora dels rius juguen
sens esment del que han perdut.

M’esgarrifa sa gatzara
per entre espurnes i fum
ran dels focs que al vespre encenen
per netejar l’aire impur.

A les capelles dels barris
nit i dia hi cremen llums
perquè els Sants de Déu recapten
misericòrdia i salut.

L'epidèmia de còlera de 1865


En 1854 en que se cebó el cólera más cruelmente haciéndonos unas 200 víctimas, fueron estas en su mayor parte enterradas en el cementerio viejo, intramuros. Por espacio de dos años, en sus diversas épocas, a todas horas del día, bajo la influencia de todas las temperaturas, hasta la aparición del cólera [de 1865] se ha estado removiendo el terreno, vaciándolo en una buena parte de su extensión y profundidad, ora con el objeto de edificar en el mismo, ora con el de plantar árboles; para cuyas impremeditadas operaciones se ha estado trasladando de un punto a otro la osamenta de infinitos cadáveres, sin previsión ni concierto, sin el empleo de desinfectante alguno, sin poner en práctica ninguna de aquellas medidas preventivas que aconsejan no ya las leyes de higiene pública (sancionadas por las del Reino) o las reglas del arte (de más necesaria observancia que nunca en tales casos), pero ni las que dicta la simple prudencia.