Després del parc de la Pedra Tosca, travessarem el riu per un caminet que porta a l’antic Molí del Collell, el primer indret olotí on farem aturada. 

Del Molí del Collell, en un extrem termenal del riu, fins a l’altre cap [...] tot és un seguit de miracles de la confluència del blanc de l’escuma, el roig del terrer, el gris dels basalts, el blau del cel i el verd de les muntanyes, alternant, fàcilment, amb l’obra enginyosa de la mà de l’home. Hi alterna igualment la poesia pròpia dels ponts i les passarel·les, i la prodigalitat de les fonts i deus d’aigua.

Malgrat que el Molí del Collell ja no estigui en funcionament, l’edifici encara demostra com el cabal del Fluvià va ser de gran profit per a la indústria olotina.

I als voltants de la Ciutat
–la industrial Molt Lleial Olot–
capital de La Garrotxa
–que el Baix Pirineu allotja–
l’aigua hi brolla per tot,
eixint-ne de fontanelles,
sinuosejant cantarelles
els xaragalls i rieres
i cinglejants torrenteres
que cap al Fluvià fan via,
el gai riu verd-blau que guia
al gran Pla de l’Empordà.

Al costat de l’antic molí hi havia hagut un pont medieval, conegut amb el nom de Pont del Molí del Collell. El 18 d’octubre de 1940, després de diversos dies d’intensa pluja, el Fluvià es va desbordar al seu pas per Olot. Popularment, es coneix com «l’aigat». La força de l’aigua es va endur, entre d’altres, l’antic pont del molí i va causar nou morts, vuit dels quals pertanyien a la mateixa família, que vivia al Molí del Collell. En el següent poema, “Pont del Collell”, Rosa Vilanova recorda l’antic pont.

Les ruïnes d’aquests pilars
enyoren el pont.
La reconstrucció no ens pertany
només a nosaltres.
És una creença de les pedres, també.

Molt a prop del Molí del Collell hi ha unes gorgues i un aiguamoix del Fluvià. En aquest entorn proper al riu, doncs, podem observar la vegetació imponent.

El sol difícilment penetrava per les clarianes que deixava l'atapeïda vegetació. De vegades, gairebé no es veia l'altra vora del riu. En Pauet caminava pausadament, aturant-se tot sovint, apartant les plantes que li mig barraven el viarany poc afressat, i trepitjava la terra humitosa i negra, que pareixia que es queixés criquejant sota les seves passes. El Fluvià s'escolava rondinós. Guaitant enlaire, era un encreuament de branques amb una gran riquesa de tons a les fulles, bona part d'elles daurades pel sol a contraclaror. Feia bo, enmig d'aquell devessall de verdor, escoltar el repiuleig dels aucells que no parava; una cadència en cridava una altra.