Encontrándose indispuesta la madre de la Condesa y no sabiendo qué remedio sería conveniente, fue llamada a consulta una “Sàvia Dona” que no era otra que la célebre “Carmeta Pelletaire”, renombrada bruja de Terrades. [...] El marido, que deseaba tener un “hereu”, preguntó a la “Sàvia Dona” si sería el hijo que esperaba varón o hembra. La bruja le manifestó que sería hembra, y agregó: «Serà noia, però tan gran el seu destí, que molts reis la voldrien per filla».

Càndid Miró, autor de la reelaboració del romanç sobre la vida de la Comtessa de Molins i un dels impulsors dels actes commemoratius que es van organitzar a Sant Pere el 1995 dedicats a aquest personatge, narra la joventut i la valentia de la comtessa:

Al carrer de Cavallers 
hi vivia na Teresa, 
la Comtessa de Molins, 
envoltada de respecte. 
Joveneta tant com és 
refinada i de bon veure 
sempre corre pels sembrats 
cavalcant l’euga més ferma. 
Mai no juga pels carrers 
ni festeja quan és festa, 
si fa fred o bé calor, 
ella sempre va per feina. 
[...]
Els xicots, tot vehements, 
parlen d’ella a la taverna, 
les beates i el mossèn 
la critiquen i l’envegen. 
Però ella amb son cavall 
es recorre tot el terme, 
tant de dia com de fosc, 
tant tardor com primavera. 
Sense escola gairebé,
ella és qui sap més de lletra,
no li cal dur cap anell
perquè li diguin comtessa.

 

En el setge que va patir Sant Pere el 1808 arran de la Guerra del Francès, la Comtessa va aconseguir salvar les dones, els vells i els nens que s’havien refugiat a l’església, després que molts defensors haguessin fugit o estiguessin ingressats a l’hospital. Durant l’últim assalt al poble, es va entrevistar amb el coronel Pierresfort, el qual li va prometre que perdonaria els refugiats, però que afusellaria els menors de seixanta anys. Quan el coronel va entrar, l’única combatent jove era ella.

L’any 1817 es va casar amb un home de Barcelona, ric i vell, amb el qual va tenir un fill, però les relacions familiars eren cada vegada més difícils, sobretot amb la cunyada, i durant una discussió, el nen va caure a terra i es va morir. La Comtessa, enfollida, va matar el marit i la cunyada i va fugir a París, on va obrir una casa de joc, que va clausurar la policia. Després es va traslladar a Perpinyà, va creuar la frontera i va capitanejar un estol de trabucaires, fins que va voler entrar com a novícia al convent de monges de Garriguella. Com que no hi va ser admesa, es va refugiar al castell de Quermançó

 

Les campanes ja no ploren,
canten ara una cançó,
il·luminen les fogueres,
dintre els murs de Quermançó.
I la nit tota estrellada
té perfums de mar i pins,
mentres plora, arrepentida, 
la Comtessa de Molins.

 

I el mateix autor relata així la mort de la Comtessa. Les restes del cos de la Comtessa van ser recuperades d’entre la runa i van ser traslladades al cementiri parroquial. Més endavant van ser dipositades en una urna de plata, que fou enterrada a l’església, possiblement a la tomba familiar de l’altar de Sant Andreu.

Una noche de verano de 1826, mientras se efectuaba una de las monstruosas riñas entre los bandoleros, ebrios de vino y sangre, la Condesa cogió una antorcha, bajó al subterráneo del castillo y prendió fuego a la pólvora dejada por los franceses; sea que hubiera gran cantidad de explosivos o que ella ya hubiera previsto con anterioridad el hecho, el castillo voló por completo, hundiéndose las torres que quedaban en pie y el patio central. El ruido y el incendio fue enorme, pudo oírse y verse de casi todos los pueblos de la comarca.

Toqueu, toqueu campanes,
el vostre plany de tristor,
és morta sota les torres
la Comtessa a Quermançó;
qui no plora aquesta dama
té sentiments molt roïns,
puig ha mort plena de glòria
la Comtessa de Molins.