Passeig marítim


Vista aèria de la badia de Roses. Foto: Jaume Cusí

Entre el monument als Pescadors i la plaça de Catalunya, just davant d'uns monticles ceràmics que permeten alçar-se per damunt del nivell del mar, la panoràmica de la badia i del golf de Roses (cal no confondre aquests dos accidents geogràfics) és clara per apropar-se a algunes de les mil-i-una descripcions que han realitzat al llarg de la història escriptors, matemàtics, filòsofs, historiadors i periodistes. La bellesa geogràfica creada per la feina pacient de l'aigua i dels sediments del vell Ter, el Fluvià i la Muga ha estat descrita en nombroses ocasions.

«El teorema de l'Empordà»
Barcelona: Il·lustració Catalana, 1910


Efectivament, la badia de Roses forma una el·lipse perfecta, més ben dit, dues el·lipses tangents a una recta situada aproximadament a la meitat de la platja. L’eix menor de la primera el·lipse coincideix amb l’últim tram de la Muga, mentre que l’altre ve a acoblar-se amb la prolongació del Fluvià. Els eixos superiors d’aquestes el·lipses mesuren 8,6 i 13,9 quilòmetres respectivament, de manera que si els dividim obtenim la seva relació, que és 0,61870, és a dir, la raó àurea, la divina proporció, la regla d’or de la bellesa clàssica. [...] La badia de Roses, doncs, resulta un compendi d’art i de natura, un epítom de l’Empordà.
 

Però que ningú no hi busqui la incerta figura de l’arquitecte diví. Frederic Macau explica la formació de les dues el·lipsis àuries amb arguments geològics, és a dir, a partir de la confluència dinàmica entre els dos rius esmentats, que subministren materials detrítics a la plana des del terciari superior, i la potència del vent, que els distribueix amb elegància de nord a sud: «La tramuntana ha sigut sens dubte el gran dibuixant de la badia». Però el més seductor de la teoria de Frederic Macau no és aquesta visió de la tramuntana com a artista geomètric, sinó la hipòtesi que apunta: si els navegants grecs van triar aquesta platja per instal·lar-s’hi va ser perquè en veure-la se’ls va desvetllar l’emoció estètica que provoca la raó àuria.


L’airosa corba del golf de Roses va ser creada per segles de paciència del vell Ter, del Fluvià i de la Muga en desembocar. Va ser elegida pels navegants grecs i romans. Avui és una estació balneària de temporada. Engloba en la seva concavitat punts turístics de l’anomenada de l’Escala, Empúries, les platges de Sant Pere Pescador, Castelló d’Empúries, Empuriabrava, Roses [...]

No és, entenguem-nos, una costa esllenegada, desorbitada, acromegàlica. És una corba que aguanta la nota durant molts compassos, una prova de resistència del traçat del paisatge, un impuls sostingut i rodó. Qualsevol defalliment de la saviesa del dibuix còsmic l’hauria abonyegat miserablement. Però el joc de simetries és notable, potser massa i tot.

En el recorregut lineal del litoral català, la manca de costum d’espais tan amples fa que es consideri tot sovint el golf de Roses més llarg que un dia sense pa, de dimensions exagerades. No s’acaba mai, sobretot quan es tracta de travessar-lo a bord de la petita navegació de cabotatge. Si s’entaula tramuntana i cal passar-lo proa a vent, el record que deixa pot ser pèssim.

Potser sí, veritablement, que hi ha massa golf. Per això permet poc la visió de conjunt. Facilita només la consideració a trossos, en episodis successius. Per mar o sobre el mapa, és una unitat. No pas per terra.