El Port


Barques amarrades al port de Roses. Foto: Jaume Cusí

El port pesquer és el centre neuràlgic contemporani de la pesca rosinca, en el qual la històrica confraria dels pescadors, ara reglamentada en un pòsit, ha dirigit els avatars pesquers durant les últimes dècades. És el lloc de l'activitat, dels pescadors, del brogit de mitja tarda, de la riquesa de les famílies; fa unes dècades era el punt d'arribada dels vapors mercants, plens, olorosos.

De l'Empordanet a Andorra
OC IX
Barcelona: Destino, 1992


El port, en certa manera, és una sorpresa. Esteu tan acostumats a veure ports estrepitosos, calidoscòpics i sorollosament bigarrats, que la calma crònica del de Roses produeix un encís especial. Està bé que els ports trontollin i que facin una fressa insuportable i tinguin un aspecte d'aiguafort. També estan bé, però, els ports d'aquarel·la, adormits en pau, amb la boca –els llavis són les dues esculleres– badada. I no vull pas dir que no hi arribi un vapor carregat de faves. L'altre dia n'arribà un, i encara ara el poble i el port fan una olor forta de faves.

La perspectiva de la llarga badia i del serè golf de Roses vista des del port és ideal per casar tots els elements que contenen els versos del poema “Roses, entre dos foscants”, d'Esteve Sala. Des del Salatar fins a la platja dels Palangrers s'estén la Roses amb els braços en creu. Sala n'extreu l'essència, el perfum, com reminiscències de la infància que ens retornen anys després.


Crema en flocs, la badia. Foc d’encenalls.
Dansen els bots damunt la catifa estesa
on s’emmirallen els balls de les lluernes,
a la vora de la conquilla encesa.

A la bocana –al ble de l’Empordà–,
pasturen pampallugues en les pletes.
Al Rastell, La Rubina o El Salatà
s’ablamen les espelmes en les vetes.
Sura el capvespre, mel, maduixa i safrà.
De tant en tant, galops de ferradura,
gresols d’ulls i parpelles a tota brida:
Els Palangrers i Santa Margarida.

(S’adorm la badia. Dalla la corbella
l’últim bri de claror que es clou en l’ostra
mentre s’encén la fe, l’aliment nostre,
en la calidesa del braser de l’ona:
veure l’anella arborada en el greal,
sense cossol, peanya o pedestal,
ens fa bullir la sang i ens il·lusiona).