Hortes de Santa Eugènia


Vista parcial de les hortes de Santa Eugènia. Foto: Jordi Miquel.

Una altra mostra de l’esperit inquiet i aventurer d’Aurora Bertrana es pot comprovar en el següent fragment. Carolina, una amiga de la Rodona, parlava del mar com si es tractés d’una meravella, i com que Aurora no l’havia vist mai de prop, va sentir la curiositat per anar-hi.

 

Girona: Diputació de Girona, 2013

Així, agafant com a referència el curs del riu Güell, que juntament amb el Ter reguen les hortes de Santa Eugènia, va fer via cap al mar:

 


Jo havia demanat al pare si el mar era molt lluny de casa, i ell m’havia respost:

—Força.

—S’hi pot anar tot passejant?

—Ni somiar-ho. Cal agafar el tren o una tartana.

Jo comprenia que mai no agafaríem ni la tartana ni el tren. Vaig decidir anar-hi a peu. Estava segura que caminant tota una tarda hi arribaria. Caminar m’agradava, i encara més quan es tractava de veure de prop quelcom de tan extraordinari com el mar.

El millor moment per fugir era mentre tothom feia migdiada. Cap grinyol de porta, cap topada amb cossos pesants, no em va denunciar. M’havia esquitllat de casa els avis sense que ningú no se n’adonés. Vaig travessar la placeta assolellada i deserta, vaig agafar un corriolet aixaragallat que baixava fins als horts de la Pepa Mira i enllaçava amb un caminoi que anava de dret al Güell. [...]

Seguia les vores del Güell, convençuda d’haver triat el bon camí. Un rierol va a una riera, la riera va a un riu, el riu desemboca en el mar. Aquesta lliçó de geografia jo la coneixia teòricament i esperava verificar-la ben aviat. El Güell podia ser classificat entre rierol i riera. Més cabalós, a voltes, que un rierol, però gairebé mai amb un cabal d’aigua que mereixés el nom de riera. Travessava camps de sembradura, tan aviat bancals d’userda o de blat de moro, com parcel·les incultes cobertes d’herba salvatge amb escampadissa de floretes de totes formes i colors. Després venia un tros plantat de patates, de cols, d’escarxofes o de mongeteres... [...]

No sentia cap mena de cansament físic però sí una mica d’impaciència. La llargada del Güell i la seva poca pressa a desembocar en un riu —el qual podia també entretenir-se abans de desembocar al mar— començava a inquietar-me. No pensava a retrocedir. Volia continuar endavant fins a l’assoliment d’una conquesta o altra de visions i emocions que s’ho valguessin.

La davallada del sol devers l’horitzó de muntanyes s’accentuava ràpidament, la meva ombra s’allargassava en el corriol i el color dels camps se suavitzava. Una mena de claror rosada ho amarava tot. [...]

La nit m’embolcallava. No veia altra solució que tornar a casa pel mateix camí per on havia vingut, és a dir: seguir les vores del Güell en sentit contrari. Calculant el temps que havia esmerçat a venir, vaig comprendre que no podia ser a casa fins molt entrada la nit o a la matinada. [...]

Romania aturada, indecisa i esporuguida. Encara distingia poc o molt el caminet per on havia de tornar a casa, vençuda. En aquell mateix moment vaig veure espurnar una claror al lluny i tot seguit vaig comprendre que es tractava d’una masia. No vaig dubtar ni un instant més. Me n’hi anava de dret trepitjant terrossos i sembrats, aquí m’entrebanco, allà m’enfonso. Corria adelerada i, en arribar davant la portalada encara oberta de bat a bat, m’hi vaig aturar tot cridant:

—Ave Maria Puríssima!

Els camperols van restar ben sorpresos en veure’m. Em preguntaren d’on venia, de quina casa era i, sobretot, on anava per aquells verals i en aquelles hores. Em vaig haver de resignar a mentir poc o molt. La veritat no l’haurien creguda. Els vaig dir que era de la Rodona, de Santa Eugènia, néta del senyor Salazar.