Convocat per primera vegada el 1967, el Premi Prudenci Bertrana s’atorga cada any a una novel·la escrita en català. El Premi Bertrana va néixer com a contrapunt a la instauració del Premio Inmortal Ciudad de Gerona, que només acceptava novel·les en castellà. Les forces democràtiques i catalanistes de la ciutat van reaccionar a aquesta iniciativa convocant un premi de novel·la en català, i van posar-li el nom de Prudenci Bertrana en commemoració del centenari del seu naixement. El Premi Bertrana de novel·la es va anar consolidant al llarg dels anys: els organitzadors van anar afegint progressivament premis a altres gèneres literaris i es van convertir en els Premis Literaris de Girona. Actualment, l’entrega d’aquests premis se celebra a l’Auditori i, des de 2022, compta amb el Premi Aurora Bertrana, a la millor obra traduïda al català. Tanmateix, també cal destacar que Bertrana va formar part, en diverses ocasions, del jurat del premi que duu el nom del seu pare.
I així és com exposava, en un article publicat a Presència l’any 1971, la tasca dels membres del jurat dels premis literaris:
Si sou català i lletraferit, per poc lletraferit i poc català que sigueu, haureu d’acceptar fatalment la vostra petita o gran aportació a l’heroisme col·lectiu. El sol fet d’escriure en català ja equival a una aventura. [...]
Arribem als herois de segura pena i incerta glòria: els membres del jurat d’un premi literari. Els qui acceptem aquest càrrec tan desacreditat i tan poc remuneratiu, sabem per endavant la sèrie de petits i, potser, inútils sacrificis que ens esperen. Que són petits, ningú no ho dubta, que són inútils, sovint ho oblidem perquè encara ens anima l’esperança de descobrir un nou estel en el firmament tenebrós de la nostra literatura. Tots els qui formem part d’aquest critiquejat gremi de jurats literaris, sabem les llargues i ensopides hores que passem llegint originals poc inspirats, sovint pretenciosos, de llargades aclaparadores, de dubtosa sintaxi, passats a màquina amb cintes o paper de còpia usats; llegint els quals no solament hi perdeu el senderi sinó la vista.
Si s’han presentat vint obres a concurs, posem per cas, un cop discutit, votat i concedit el premi a una de les vint, podeu tenir la seguretat que de tot l’àmbit del país català, i comprès València, les Balears, i, potser fins el Rosselló i l’Alguer, dinou enemics sorgiran i s’alçaran com un sol home contra els individus del jurat literari els quals seran qualificats d’ases, d’ignorants, de bandarres… L’únic que no ens hi considera és el premiat ja que hem estat prou intel·ligents i equànimes per a triar la seva obra.