Camallera

L’acció de la novel·la Les closes bascula entre dos indrets: Vilasirvent i Bellvís; és a dir: Vilamacolum i Camallera. Els camins que uneixen els dos escenaris són diversos:


Tota l’estona, mentre anava amb el tren cap a Bellvís –un trajecte ben curt des de Sant Martí de Fluvià– i mentre seguia, a mà esquerra del poble, l’ample camí que voreja el mur tan alt que tanca el jardí de la «casa petita», i fins que he obert la reixa de ferro forjat, molt treballada, amb els números de l’any 1896, tota l’estona, dic, pensava en l’estrany lligam que va unir aquesta línia de tren a la vida del besavi.

Arribar a Camallera en tren és un fet molt contemporani. La novel·la Les closes explica, precisament, com fou el procés d’expropiació de terrenys per a la construcció de les vies. Abans, els viatges, eren d’una altra mena.


Fa potser seixanta anys i veig intacte tot el viatge fins a la casa petita, en el tílburi, amb el meu pare: el camí ral vorejat de plàtans i més endavant pollancres, vora el riu; una mostela cuallarga que va travessar corrent davant nostre. Podria dir-te el nom de cada poble, de cada pineda; veig un campanar molt més alt que els altres i molt esvelt, el camí puja suaument fins arribar davant la gran reixa de casa l’àvia, el pare em baixa entre els seus braços forts, i els gossos d’en Vicenç, bon caçador, avisen la nostra arribada.

El paisatge de Camallera significa, per alguns dels personatges d’aquesta novel·la de Maria Àngels Anglada, l’espai dels records vivents, dels instants feliços.


Jo l’acompanyava, molts dies de festa, a passejar sota els pins: m’agradava sentir-hi cantar el vent, olorar les petites plantes que creixien al sotabosc i sentir-li dir el nom de totes; més cap a l’estiu, conèixer els ocells que venien a viure-hi, estadants benvinguts: el siboc, el gaig blavís, l’oriol, menjador de figues, que s’hi amagava...


Ací vaig aprendre amb en Tomeu a caçar espàrgols quan començava la primavera, i rovellons i ceps, a les tardors que s’allargaven, fins a les primeres gebrades. Les veritables olors de la infantesa són encara per a mi la flaire dels gessamins i jonquilles de Bellvís.

01 de de gener de 0001

A través del repàs que hem efectuat per diversos indrets de l'Alt Empordà, esperem que l'estimat lector-passejant que té a les mans el present itinerari hagi gaudit dels paisatges -i les paraules- que corprenen la mirada, com els que van encisar Maria Àngels Anglada i hem volgut, així, evocar en el record.