Portbou


Memorial Walter Benjamin i cementiri municipal. Foto: Jordi Miri

Un dels trets definitoris de Portbou és la grandària de la seva estació de trens, última parada de l'estat espanyol. 

La meva amiga
Barcelona: Empúries, 1999

Maria Àngels Anglada també en parlà a la seva narració «La meva amiga», en què exposa els avantatges d’arribar a Portbou per via ferroviària:


M’agrada molt la vila de Portbou. Bé, no sé si és una vila o un poble: la seva estació immensa, la gran església, les cases un xic decadents, com vells palauets construïts en una època d’esplendor econòmica, li donen aire de vila. El mar, gairebé blau com el que envolta les Cíclades, és, de tan net, quiet i agitat, allò que ens atreu més de tot. [...] És agradable anar-hi en tren; des de Figueres, hom s’estalvia els revolts continus dels últims trams de la carretera. El mar brilla, sovint, enllà dels marges d’estepes i brucs: enrere queden Garbet, Colera i ni es té temps de llegir el diari perquè el paisatge crida la mirada.

La meva amiga
Barcelona: Empúries, 1999

Des de l’any 1994 Portbou compta amb “Passatges”, un bé immoble d’arquitectura i escultura dissenyat per l’artista israelià Dani Karavan dedicat a la memòria de Walter Benjamin, que se suïcidà a la població empordanesa el setembre de l’any 1940. Després de visitar el monument, continuarem el camí d'aquest itinerari en direcció Llançà. De moment, no ens caldrà entrar al nucli de la població, sinó que ens aturarem just a l'alçada de la platja de Grifeu, situada poc abans d'arribar a Llançà. 


No havia vist encara, el dissabte d’abril que m’hi vaig arribar, el Memorial dedicat a Walter Benjamin. Ara és com un altre habitant, especial i estimat, una presència viva en l’aire clar del poble. [...]

Abans de dinar aniríem a seguir el recorregut del Memorial; a la tarda, en cotxe, faríem a la inversa el camí del filòsof perseguit, és a dir, pujaríem a l’antiga duana francesa, a dalt de la muntanya. [...] sortíem de la impressionant escala, molt inclinada, entre els alts murs de ferro rovellats, abocada abruptament sobre el remolí de la mar blavíssima, amb un vidre incís al capdavall. Graons entre murs, davallada sense sortida: l’últim camí de Walter, transformat en memòria i bellesa per l’art d’un gran escultor jueu, Dani Karavan.