Com ja hem indicat a la introducció d’aquest llibret, la connexió de Maria Àngels Anglada amb l’Empordà té origen en el matrimoni que va contraure amb el figuerenc Jordi Geli. L’afecció per la història, tant d’Anglada com de Geli, els va portar a descobrir, en una masia de Palau-saverdera, un manuscrit de Sebastià Casanovas i Canut, pagès nascut l’any 1710 a Sant Pere Pescador. El document va resultar d’un gran interès històric i memorialístic, per aquest motiu el matrimoni es va decidir a editar-lo i publicar-lo.
Des de l'any 2008 Palau-saverdera compta amb un mirador anomenat el "Balcó de l'Empordà", ja que des d'aquesta plaça es pot contemplar la panoràmica de la plana empordanesa. Si sortim del poble per la carretera que mena fins a Castelló d'Empúries trobarem, abans d'arribar a la vila comtal, la zona dels Estanys de Vilaüt, que formen part del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.
Així, l’any 1978 van aparèixer les Memòries d’un pagès del segle XVIII, una obra que ens parla de les dificultats en què es trobava la població rural d’aquell convuls moment històric.
Observo que es produeix un fenomen admirable al nostre temps, tan ple de fets tristos, injustos i aclaparadors. El fet a què em refereixo és l’accés dels més pobres a un dret elemental: el dret a la paraula que dura, la paraula escrita, de vegades en la seva pròpia escriptura, més sovint gràcies al magnetòfon i el testimoni d’un –més sovint d’una– antropòleg-antropòloga.
Els pagesos pobres, a tall d’exemple, mai no havien estat escoltats d’aquesta manera precisa; no es podien expressar si no era a través de revoltes i «jacqueries» ofegades gairebé sempre en sang. Però la seva paraula individual i alhora ressò de tot un grup o classe humana no tenia manera de fer-se entendre veritablement. Ara tenim una colla de llibres i testimonis, d’àmbits molt diversos, i en llengües diferents, des de Yo, Rigoberta Menchú, Ser indio en México, Memòries d’un pagès del segle XVIII i, sobretot, els esplèndids llibres francesos, no traduïts encara entre nosaltres, Mari et femme dans la societé paysanne i, per a mi, el més colpidor i representatiu, Margit Gari: le vinagre et le fiel, llibre que vaig llegir amb un interès apassionat i amb la recança d’anar passant les planes perquè així se m’acabava el contacte amb l’extraordinària Margit, pagesa d’Hongria, encara vivent.
Però Maria Àngels Anglada també es preocupà per l’estat contemporani dels petits pobles de l’Alt Empordà com Palau-saverdera. En aquest municipi retrobem el protagonista de la seva novel·la Viola d’amore, que havíem deixat en un concert a l’Abadia de Vilabertran just a l’inici del nostre itinerari. El personatge, reapareix a Palau-saverdera acompanyat d’un turista holandès:
Rumiava que l’holandès no havia pas de mostrar-se agraït amb mi, perquè hi havia una gran part de curiositat barrejada amb les ganes d’ajudar-lo. Ambdós sentiments m’havien dut fins en aquella casa del capdamunt del poble, ja a la falda de la muntanya de Verdera, no pas lluny de l’antiga casa de can Casanoves, ara en mans d’uns belgues.
Era quasi una epidèmia –m’entretenia a pensar– la munió d’estrangers que compraven velles masies i cases de poble a l’Empordà, així com molts barcelonins, per passar-hi unes vacances assolellades i, els d’aquí, uns quants caps de setmana tranquils. Afortunadament, la que ara m’acollia semblava que no havia pas sofert sinó unes transformacions mínimes en la seva estructura.