Ramon Muntaner va viure la major part de la seva vida fora de la seva vila natal, tot i que —en contra del que ell mateix sembla assegurar a la Crònica— hi retornà en més d’una ocasió. La primera vegada de què tenim notícia va ser a principis de juny del 1298. El dia 13 d’aquest mes el peraladenc Guillem Llaner rebia de Ramon Muntaner, present, i del mallorquí Guillem Vilar, absent, els diners d’una deixa del seu oncle. Gairebé vint anys més tard, el 5 de maig del 1317, En Muntaner passava una altra vegada per una notaria de la vila, en aquesta ocasió amb motiu de la gestió d’una propietat seva a l’exterior del portal del Molí.

No sabem fins a quin punt els peraladencs el reconeixien com a un personatge il·lustre, però en un inventari del tresor de l’església de Peralada de l’any 1327 es distingien diversos objectes que el cronista havia donat al temple: quatre canelobres, una cortina de pany de lli i quatre peces més de roba amb el seu propi senyal (toyales cosides cum signo).

VERSIÓ APÒCRIFA D’UN TEXT DE RAMON MUNTANER

Sota el cordam, l’aigua marina, el buf
d’aquest anhel que com la brisa
remou la meva sang,
car sóc el germà de tots vosaltres, gent
que de la plana viviu i llur conreu,
basters del Ter i de Begur,
pescadors de l’Escala,
becades que nieu als tolls de Castelló,
vostres nocturnes veus, gavines de les hosts
del golf de Roses. Què us diré?

D’infant acudia a les alegres primaveres.
Cavalcava, segur del meu país,
I l’aire era propici als falcons, que al capvespre
sentien el neguit dels corns de Torroella,
i amb llur remor tornava
l’adusta imatge del castell i la vila.
Girava el disc solar i, lenta, la faç
dels meus avantpassats apareixia
amb llurs records per les tranquil·les aigües
dels canyissars. La tórtora cantava.
Tot m’era familiar i Peralada brillava
en el meu cor adolescent.

Tot això us dic. Les llàgrimes són dolces.
Tinc un gran bagatge per anar ordenant:
la majestat, el gran Roger,
les illes, la faula d’Orient,
les nits de vetlla. Trepitjo aquesta terra
i parlo amb l’un i amb l’altre
com en els anys inhàbils de joc i de ballesta.

Què us diré? Sé que res no perdura.
Sento parlar la meva llengua.
Veig un vailet que plora, una dona,
un matoll de ginesta.
Vull ser enterrat aquí, sota aquest cel amarg.