Ens endinsem, sortint al sud-est de Castelló, als aiguamoixos, on plana el misteri que suara esmentàvem.
Serà l'escenari tràgic de la llegenda del Bruel, que Fages de Climent portarà al clímax en el seu poema dramàtic homònim:
[Joana]... Deixem aquest paratge!
Per sempre més, deixem aquest cortal
i aquestes aigües mortes,
i anem a la ventura
seguint tots els camins fins on puguem
trobar una pau més franca i més segura
que aquesta pobra barca i aquest rem.
Bé que més atenuat, el mal averany es perfila en aquest quintet de Trena de set aigües...
Quan l'ampla conca s'escindeix en dues
cenyint el delta obert com un parany
per escoltar el bruel que omple l'estany,
s'aiguabarregen en un sol afany
recs i canals fent i desfent set Mugues.
...i avança 'in crescendo' ja arran de mar entre el Grau (de la Muga) i la Maçona, una llacuna.
L'aspre bruel dels bous mugins ressona
amb l'aiguamunt que trenca el Grau, on suren
entre l'arena morta les petxines.
I assoleix, a Trena de set aigües, amb grandiositat, el màxim efectisme.
És el moment del paorós misteri,
quan el bruel eixampla el ronc vagit
dels bous mugint, immersos en la nit.
Sigui llibert de mal qui l'hagi oït,
pregon, obscur, espars com un psalteri.
Però és en el poema dramàtic El bruel, on Fages concreta, adaptant-la amb una versió argumental pròpia, la tràgica llegenda. La Serpa és una llacuna.
Cavaller: (...) si aquest infant que cerco adelerat
en son cor generós al fi em perdona
del mal que li he fet i el meu pecat
més pregon que els estanys de la Maçona (...)
Joana: Vós podeu ben guiar-nos:
doncs sabeu
si al fons de la Serpa o la Maçona
que l'heu feta estimbar (...)
Cavaller: La vostra veu,
què té la vostra veu, que m'esborrona
com aquesta cabòria que conteu
del bruel i dels bous, estranya dona!