Abans de sortir del claustre ens fixarem encara en la paret sud, just al costat de la porta d'accés, en l'escultura de Bacquelaine que representa sant Vicenç Ferrer, personatges del qual tornarem a parlar més endavant.
Un dels emblemes de la Universitat és aquest mural. Narcís Comadira, escriptor i artista, ens explica el significat de les seves pinzellades.
El mural faria memòria de sant Dalmau Moner, i la moral aniria pel camí de proposar-lo com a exemple d’alumnes i professors, no tant pel fet que hagués renunciat a les seves obligacions com pel fet d’haver entès que sense una feina dura amb ell mateix no hi havia possibilitat de cap mena. La moral del mural aniria, doncs, en el sentit de proclamar la feina amagada, intensa i ascètica com a condició necessària per forjar una personalitat intel·lectual sòlida i generosa. Eficaç.
[...]
Va ser llavors quan se’m va acudir aquell vers –d’altra banda tan conegut– de Dante:
Poi s’ascose nel foco che li affina. Dante no l’aplica pas a cap sant, sinó a Arnaut Daniel, il miglior fabbro, sí, però no pas per això lliure de passar pel purgatori. Tot lligava amb la meva moral. M’agradava que el vers fos de Dante, un poeta contemporani de Giotto i de la fundació del nostre convent i de sant Dalmau Moner, i que fos dedicat a Arnaut Daniel, un poeta provençal, l’únic que a la Commedia parla una llengua que no sigui el toscà. Per què no podia aplicar-lo a sant Dalmau Moner?
Situem-nos estratègicament de cara al mural i veurem com Comadira va reproduir-hi la muralla i la torre de defensa que podem contemplar des d’aquest finestral. Hi ha tres masses de roques, hi ha tres arbres, un dels arbres té tres branques i a la part inferior dreta hi ha una piràmide, la sublimació del número tres. La roca principal és partida i crea una cova, que representa la cova de sant Dalmau Moner, l’eremita del segle XIV que va viure-hi. Encara més símbols: el blau del cel és al terra del nostre edifici, el vermellós de les roques és a les parets de rajol, el beix de les muralles és a les nostres portes, i el verd dels arbres és al claustre.
Sobre els símbols que expressa el mural en va escriure una reflexió Eva Vàzquez, de la qual extraiem aquest fragment:
Imaginar la possibilitat que Comadira hagués renunciat a invocar les virtuts de la saviesa per només somniar-la és summament temptador. És revelador en aquest sentit que des d’una de les finestres laterals al mural es distingeixi un fragment de muralla idèntic al representat i que la situació del pou –metàfora del coneixement i les profunditats de l’ànima– al centre del claustre medieval ens recordi de sobte, amb una íntima exaltació poètica, la petita piràmide pintada.
Instantàniament ens imaginem un Comadira de posat malencònic que, en un lapse del treball, abandona la bastida des d’on assaja combinacions de formes i colors i s’aboca al finestral per explorar l’exterior.
Absorbit encara pel descobriment recent dels blaus i rosats de Giotto i admirat de l’extraordinària semblança entre les arcades de Sant Domènec i la sòlida façana del convent d’Assís, l’artista ja no veu el claustre, ni el pou, ni les columnes, ni els arbres, ni la muralla: immers en les abstraccions compositives que li suggereix el seu projecte, n’imagina només l’essència.
Per Plató, la vida és una imitació aproximada del món de les idees pures, l’ombra tremolosa que el foc projecta a les parets de la caverna. Intentar copsar la substància d’aquesta al·lucinació és com voler atènyer el nucli d’una ciència que sempre serà dolorosament inexacta. Comadira vol que els estudiants de la universitat es lliurin a la inutilitat d’aquest propòsit, que es recloguin a la cova i s’instrueixin en el saber, que reinventin la bellesa com a únic consol perdurable.
El professor Pep Valsalobre, especialista en l’obra del poeta setcentista català Agustí Eura, va escriure també a partir del mural i del seu missatge simbòlic:
És segurament en aquesta estada gironina que el nostre lletraferit [Agustí Eura] va sentir a parlar de Dalmau Moner. En conservem dos brevíssims poemes, dues dècimes, dedicades al beat:
Provà Dalmau al crisol
sa consciència tan pura
que arribà a la sepultura
la puresa del bressol.
Se pongué aquell hermós sol
sens que es vés mai eclipsat,
i, honrat los anys de sa edat
al número de cinquanta,
morí ab candidesa tanta
que fou l’enterro d’albat.
La lloança hiperbòlica no passa de ser convencional: tal era la puresa de Dalmau Moner, idèntica en morir que quan va néixer, que l’edat en què va morir va honorar la xifra dels anys en què ho va fer, el número cinquanta. És, d’alguna manera, una piràmide d’homenatge a l’“afinament” del beat.