Sala de Graus

Aquesta sala es va inaugurar el dia 29 de maig de 2002, amb la darrera lliçó del professor Modest Prats, «La Paraula i les paraules», amb motiu de la seva jubilació. La sala és ubicada a la capella gòtica de Sant Miquel, antiga sala capitular del convent. És aquí on es defensen les tesis doctorals i se celebren conferències i congressos.

 

Girona, entre el record i la gratitud
núm. 231 (juliol-agost)
Girona: Diputació de Girona, 2005

Dins de la Sala de Graus, l’escriptora figuerenca Montserrat Vayreda va oferir a la Facultat de Lletres aquest poema durant el discurs que va pronunciar quan se la va distingir amb la Distinció al Mèrit Cultural l’any 2005.


He escrit el que ara us llegeixo per no entrebancar-me amb una improvisació. Ho faig apuntalant-me en la vellesa que els anys em regalen. Per acabar, vull dedicar a tots els que m’escolten una estrofa amb la qual poso punt final a la meva intervenció. Diu així:

            En acabar-se els mots
            convoco l’harmonis
            que suri, en el meu nom,
                                /damunt de tots
            els que em feu companyia
            i us deixo un lleu polsim de poesia.

Presentació
Barcelona: Edicions de 1984, 2008

El mes de novembre de l’any 2006 l’escriptor triestí Claudio Magris va fer una estada a la Universitat de Girona, per participar en una jornada de reflexió i estudi sobre la seva obra en aquesta Sala de Graus de la Facultat de Lletres, convidat pel professor Xavier Pla. Les intervencions d’aquell dia es van recollir en un volum del qual hem extret aquestes paraules:


Segur que avui, als lectors catalans, un escriptor com [Claudio] Magris, que creu en el diàleg amb les cultures petites, un intel·lectual europeu per qui, amb tot el seu bagatge vital i cultural, la identitat nacional és una qüestió d’elecció, el resultat d’una tria voluntària, que defensa que les unitats polítiques no es poden fonamentar ni en l’odi ni en la por, els pot dir moltes coses que els interessen. Com diu en un assaig magistral en què reflexiona sobre la caiguda del Mur de Berlín i el final de la guerra a l’ex-Iugoslàvia, només la literatura pot ajudar a baixar als propis inferns col·lectius, a somoure els fonaments que impedeixen veure el nostre propi rostre, a bussejar en l’inconscient i a mirar de cara la Medusa. I per acabar descobrint que ella te la mateixa cara... Una veritable lliçó per la cultura catalana: “Questa è l’odissea della letteratura, il suo viaggio: non è il caso di ritardare la partenza perchè, condannati come siamo a morire, non possiamo permetterci il lusso di sprecare il poco tempo della nostra vita inventando nemici che ci incutono angoscia.”