Abans de casar-se amb el meu pare, la meva mare ja anava a Caldes a prendre les aigües, perquè estava malament del fetge. Més endavant hi vam anar tota la família. Vam instal·lar-nos al balneari Prats. “A can Prats, pels disbarats”, deia la gent. A can Prats em vaig aficionar de manera obsessiva al billar, potser perquè era fill únic i no tenia ningú amb qui jugar. Després devia substituir aquesta passió per una altra... Conservo de Caldes un record molt precís de quan jo devia tenir nou anys i es va organitzar una festa a l’edifici del Vichy. Era una mena de ball de disfresses en què es produïen unes situacions molt atrevides, tenint en compte l’època. Recordo les senyores presents a la festa enfilades a una cadira amb una canya i una pera penjant, esperant l’home que les hi arreplegués amb la boca.
La tardor de 1990, Montserrat Roig es tanca al Prats per treballar en unes memòries literàries. Al balneari troba unes condicions que no tenen res a veure amb el descans (tot i que ja està malalta) o amb la mandra. En la tranquil·litat de Caldes espera trobar un clima, una soledat productiva que no troba a Barcelona. [...] La façana antiga del balneari Prats dóna a la plaça del poble i no ha canviat gaire des que, el 1910, va ser reformat. Dalt dels testos de la cornisa hi falten les pinyes de terracota. Plataners i moreres minven l’efecte exòtic que feien avets i palmeres. El pas del temps es nota en el jardí, menys exuberant que a començaments de segle, i en l’ala nova de l’edifici. Les fotografies ajuden a comparar. [...] És fora de temporada. Montserrat Roig ocupa el saló lila, una peça de la planta baixa amb tres bandes de finestrals, miralls ovalats i una sanefa estucada al sostre. L’escriptora s’hi instal·la fins a l’hora de dinar o fins que la son la fa fora. La Montserrat veu el jardí i el carrer del poble, i el saló lila es converteix en un altre univers tancat, en una nova geografia literària. [...] Pensa en el títol pel nou llibre. L’amic Josep M. Castellet li suggeria una frase de pel·lícula. Digues que m’estimes encara que sigui mentida, li demana Vienna a Johnny Guitar. L’altre seient del gronxador és buit.
També cal aprenentatge per a construir una geografia literària de la ciutat on hem nascut i on hem viscut gran part de la nostra vida. Fugir del conegut per cercar l’inconegut, que jeu darrera de tot allò a què tenim habituada la retina. Primer, treballem sobre el que coneixem o el que ens sembla que coneixem. Creiem que la vida ens duu a la literatura i, al capdavall, descobrim que és a l’inrevés: la invenció, la fabulació, és a dir, la mentida, ens retorna una mica de veritat. Però d’una manera distinta: les geografies literàries es tracen damunt els mapes de la imaginació.
Probablement pel fet d’haver viscut durant un any en el santuari antituberculós de Puig d’Olena —el mateix on va viure durant molt de temps i va morir el nostre gran poeta Màrius Torres i que recorda en les seves memòries un altre gran artista sortosament viu, Antoni Tàpies— mai he tingut cap prevenció (com les que hi havia als anys cinquanta i seixanta, si més no) a freqüentar els establiments balnearis, on les malalties que es tractaven eren molt menys perilloses i els remeis que es proposaven estaven basats en la saviesa ancestral de la hidroteràpia i altres complements suaus i benèfics com les algues, els massatges o la càlida i terrenal modalitat de l’aplicació del fang.
Aquest agost he tornat uns dies al Prats, de Caldes de Malavella, fugint de l’atuïdora xafogor de Barcelona. Hi he retrobat amics i coneguts amb un any més a les cames i a les artèries, que “el temps que fuig” —com diu el bell poema del recordat Tomàs Garcés— deixa més feixugues i embussades.
Per pal·liar-ne els efectes, els vells busquem al balneari les condicions que ens permetin passar el tràngol sense sentir-nos destorb per a ningú. Respirar l’aire incontaminat a l’ombra dels arbres d’un acollidor jardí adaptat a la lectura tranquil·la i a la conversa estimulant; una alimentació adient, un personal de servei afable i competent, remullar-se en aigües termals o fer una becaina a la gandula són pal·liatius a les xacres de la senectut, causa d’hipocondria que indueix, a qui en pateix, a renunciar a les poques satisfaccions d’octogenaris i nonagenaris com els que s’organitzen un estiueig auster i reparador.