És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l’indret on a mirar-la em parava
s’hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!
Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
mons de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l’ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.
Torna’m, ah, torna’m als anys
de la noiesa,
amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
i el ping-pong.
No. No.
Torna’m a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
I me n’alegro.
Parteixo, doncs, altra vegada i novament em trobo recorrent els viaranys que duen als meus boscos. Alzinars beneïts!, rouredes estimades!, laberint pur on es filaven els meus somnis! Juliol, Agost, déus llenyataires, colpeixen, encara avui, com sempre, alts arbres immortals, i jo escolto i em meravello sempre de la puresa dels cops de les destrals invisibles. Entre cop i cop sento només el crepitar feréstec del silenci mentre camino sota les branques de foc verd. [...] Pel relisser que baixa des del trencat fins a la bocana del gorg, l’estiu, a poc a poc, es despenja. Lianes, selva de goig, quietuds meves! [...]
Amb aquests i altres pensaments volen els dies, i heus ací que tot d’una el vent d’aram de la tardor tremola sobre les muntanyes. Les ombres i teranyines del bosc ens criden ara amb més pura veu. Les fulles grogues vacil·len o ja encatifen els camins humits, vora torrents amagats al fons de les clotades. Castanya i gla són a l’abast com petits tresors, com talismans, com brases vegetals.