–M’agrada tot això– va dir en Pere i no havia dit res més en tota l’estona.
Això va dir-ho quan passàvem per Sant Pere Petit. L’antiga capelleta de granit de cara al poble. Vàrem deixar el cotxe i vaig atansar-me a mirar el nínxol buit com tantes vegades havia fet. En temps de guerra havien cremat el sant i ara molt sovint hi havia animalots a dintre. Ens enfilàrem a les roques. Les sentia sota els peus les pedres velles i només calia procurar que la sorra del granit no et fes relliscar. I de cop les roques ens van rodejar i jo vaig asseure’m ben arrupida i les roques eren calentes sota les meves mans. I em vaig ajeure de mica en mica damunt les roques que eren rodones i agafaven el meu cos i en Pere era al meu costat estirat com jo i l’estimbada de granit no s’aturava fins a baix de tot.
–És sempre una sorpresa totes aquestes roques apilonades fent equilibris, com si no haguessin acabat de caure.
Vaig agafar un grapadet de sorra i me’l deixava caure a poc a poc damunt la cuixa.
–Mira que bonica que és, ben rosada.
–És sauló. La muntanya de granit que es descompon de mica en mica...

Aquesta ciutat fonda, mil·lenària,
té llum d’albes enceses a la pell del rocar
i cos esponerós de plàtans i vernedes
en la riera ombrada de la vall. [...]
El verd del teu boscatge, Santa Coloma, crida
a perdre’s per congostos i cingles escarpats,
a beure de les fonts que reguen les arbredes,
les hortes i els conreus i tot el fruiterar:
avellaners, perers, pomeres, pins i vinyes.
Resseguint la riera desplegues tots els verds.
[…]
Santa Coloma, verda, la terra generosa
t’ha donat el rocar i el sotabosc sorrenc,
el cirerer d’arboç, les resistents sureres,
el pinar perdurable i la ufana del bruc.
En la delicadesa dels castanyers terreges
i a les branques d’alzina estires el teu vol;
en esbarzers de móres, on grana la ginesta,
pareixes fills a l’ombra del sotabosc.
Fills de sota el rocar, els colomencs et serven
perquè et saben el nom i l’origen antic...