De Ramon Vidal de Besalú no en sabem gaire res, més enllà d’una probable vinculació amb els senyors de Mataplana, als quals evoca com a grans protectors de la lírica i la cortesia. L’origen que li atribueix la tradició, palès en el nom amb què el coneixem, només el corrobora un document de venda de cases als hospitalers de 1216. Per això és molt interessant el lloc privilegiat que Besalú ocupa en la seva obra, ja que la plaça major d’aquesta vila és l’escenari inicial del poema en noves rimades «Abril issi’e mays intrava». Un joglaret hi arriba tot cercant el trobador —ocupat en les seves reflexions amoroses—, per preguntar-li sobre el declivi de la cortesia i el paper que ha de jugar la cultura trobadoresca. Besalú queda, doncs, establert com a centre de referència i Ramon com a màxima autoritat. Després de dinar, en un prat proper, una llarga discussió sobre la formació necessària per al joglar, la pèrdua de la generositat per part dels senyors i les penúries per trobar un públic adequat els porta a evocar un recorregut poètic per les rutes de la cortesia, com veurem al pas per Vilademuls.

E yeu m’ estava cossiros
e per amor un pauc embroncx
—sove·m que fo mati adoncx—
en la plassa de Bezaudun;
e anc ab me non ac negun,
mas Amors e mon pessamens
avion m’aisi solamens,
c’alhors no·m podia virar
ni yeu que non o volgra far,
s’autres no m’en fos ocaizos.
Mas vers Dieu dos e poderos,
e sel que totz fizels adzora,
volc e·m donet qu’en eysa ora
que ieu m’estav’aisi pessatz
venc vas mi vestitz e caussatz,
us joglaretz a for del temps
on hom trobava totz essems
justa·ls baros valor e pretz;

[...]

et el me dis:
«Senher, yeu soys us hom aclis
a joglaria de cantar,
e say romans dir e contar
e novas motas e salutz
e autres comtes espandutz
vas totas partz, azautz e bos,
e d' En Guiraut vers e chansos
e d' En Arnaut de Maruelh mays
e d' autres vers e d' autres lays
que ben deuri’en cort caber;
mas er son vengut vil voler
e fraitz a far homes malvatz
que van per las cortz assermatz
a tolre pretz entre las gens;
per qu' ieu ni nulhs hom avinens
ni savis non es aculhitz,

[...]

Aichi soi vengutz et anatz
per vos vezer entro aisi.»
E yeu per so car ora·n vi
e sazos me ofri coratje
li dis: «Amicx, ses tot musatje
vuelh que·ns anem ades disnar.
Apres si res voletz comtar
dire o pauc o trop o mout,
ieu soi sel que ses cor estout
vos auzirai mot voluntiers.»
Apres manjar en us vergiers
sobr’un prat josta un rivet
venguem abduy, e si no·y met
messonja, sotz un bruelh flurit.
Aqui seguem e non petit
segon que comtar m’auziretz.

 

[Jo, però, no cessava de pensar, car estava mig disgustat a causa de l’amor. Recordo que era un matí a la plaça de Besalú, i que no hi havia ningú més, sinó Amor i les meves reflexions, que m’ocupaven de tal manera que no podia fixar-me en cap altra cosa, ni tenia ganes de fer-ho si no era que algú me’n donés motiu. Però el vertader Déu, dolç i totpoderós, a qui tot fidel adora, va voler que, en aquell precís moment que jo m’estava així tot capficat, vingués cap a mi un joglaret vestit i calçat a la moda del temps en què es trobaven junts entre els barons valor i fama. [...] I em va dir: “Senyor, jo soc un joglar que em dedico a cantar, i sé recitar novel·les i contar moltes noves i saluts i força contes, plaents i bons, divulgats arreu. I conec versos i cançons d’en Giraut de Bornelh i encara més de n’Arnaut de Maruelh, i molts altres versos i lais, per la qual bé hauria de trobar un lloc en una cort [...] Per això he vingut aquí a visitar-vos.” Jo, en veure que era el moment oportú i que l’ocasió m’hi empenyia, li vaig dir: “Amic, no perdem el temps i anem-nos-en a dinar. Després si em voleu dir alguna cosa i explicar-me-la tota o una mica, estic disposat a escoltar-vos amb molt de gust i sense reserves.” Havent dinat, ens vam dirigir tots dos a un verger, en un prat, al costat d’un rierol, i si no recordo malament vam situar-nos sota un brancatge florit. Allà vam seure , i no pas poca estona, com em sentireu explicar.]