L’església de Vilademuls, construïda amb pedres de l’antic castell, ens recorda la connotació política que sovint acompanya els judicis de valor trobadorescos. En la ruta de la cortesia que traça a «Abril issi’e mays intrava», Ramon Vidal també situa el comte d’Empúries a Castelló, com Guillem de Berguedà, però aquest cop com a cap d’una xarxa de llinatges empordanesos dins del mapa dels dominis de Pere el Catòlic. Tant el comte Ponç Hug II i el seu fill Hug IV, com Jofre II, vescomte de Rocabertí, casat en segones núpcies amb Maria d’Empúries, i Ramon II de Vilademuls, sogre d’Hug IV, són definits com a posseïdors de les màximes virtuts corteses i defensors a ultrança dels valors trobadorescos. Les al·lusions tracen un triangle de poder local, reforçat per aliances matrimonials, i el defineixen com un epicentre de la cortesia. A banda de la possible participació en el conreu i la circulació de la lírica cortesa, sabem, tanmateix, que aquest cercle de nobles empordanesos tenien altres interessos comuns: el seu suport a l’enfortiment de l’autoritat reial mitjançant les constitucions de Pau i Treva. Així doncs, contràriament al sirventès de Guillem de Berguedà, aquí són els aliats del poder reial els que queden vinculats a la protecció i recepció de la poesia trobadoresca.

E pueis de sai toccar vos ai
lo comte qu’es de Castilho,
En Pos bo, e so filh N’Ugo,
a mantener pretz e valor
e a Rocaberti senhor
En Jaufre que tan fo prezatz
per mans locx e per mans regnatz
on foron per pretz enserratz,
e lur oncle trobar progratz
a Vilademuls, En Raimon,
aital baró qu’en tot lo mon
non ac ab dos tans de poder
que mielhs saupes pretz mantener
car anc un sol jorn no fo·n las.

 

[I, encara d’aquesta banda, em vull referir al comte que viu a Castelló, el bon Ponç, i al seu fill Hg, que sostenen el mèrit i el valor, i al senyor Jofre de Rocabertí, que va gaudir de tan bon nom a molts llocs i a molts regnes, on eren envoltats per la fama. Podríeu trobar a Vilademuls el seu oncle, en Ramon, un baró tal com  no hi havia ningú que tenint el doble de la seva puixança fos capaç de sostenir millor el mèrit, car no se’n cansava mai.]