En aquest node primerenc de la creació poètica dels trobadors a Catalunya, la plaça Gran de Peralada va veure néixer Ramon Muntaner, un dels autors catalans més notables del segle xiv. El cronista és testimoni de la vitalitat d’aquesta tradició cultural, més enllà de l’època trobadoresca i fora de l’àmbit poètic. En ocasió d’una visita reial, Muntaner descriu la seva vila natal des de l’època de Jaume I: era, doncs, contemporani dels trobadors que seguirem cap al final de la ruta, i en diversos indrets de la crònica hi demostra una bona familiaritat. Ho il·lustra al capítol 37, en explicar que el motiu de l’enfrontament del rei d’Aragó, Pere el Gran, amb Carles d’Anjou, comte de Provença i rei de Sicília, és l’amor per la seva muller, Constança de Sicília. L’accés al tron de Sicília de Pere el Gran, després de les Vespres Sicilianes, no responia, doncs, segons Muntaner, a l’ambició política sinó a la seva virtut, que l’impulsà a venjar els avantpassats de la seva muller. La citació atribuïda al trobador tolosà Guilhem de Montanhagol subratlla la identificació de l’actitud del rei amb la cortesia i la cavalleria, tal com fan els retrats de Pere el Gran per part d’altres trobadors i cronistes.

E així lo senyor rei en Pere, con hac enteses les batalles e les veençons que el rei Carles hac fetes per la conquesta que hac presa, fo molt despagat per la gran amor que havia a madona la reina, muller sua, e per sos fills, que ell amava molt, per què es posà en son cor que jamés no seria alegre entrò la venjança n’hagués presa. [...] ab l’ajuda de Déu, tractaria que la venjança pogués fer del pare e dels avoncles de madona la reina, muller sua, e de l’avi e dels sovreavoncles de sos fills. Con cadascun se pot pensar en quina dolor vivia madona la reina, muller sua, con sabé que son pare e sos avoncles foren morts. E així lo senyor rei en Pere amava més madona la reina que res qui fos el món; per què cascú se pot pensar, com era amb ella, quin treball soferia. Que a cascuns vaja lo cor ço que dix en Muntanyagol: “Bé ha prop la guerra cell qui l’ha enmig del sòl, e pus prop l’ha qui l’ha en son coixí”.

 

[I així, el senyor rei en Pere, quan va haver sentit les batalles que havia fet i les victòries que havia obtingut el rei Carles per aconseguir la conquesta, va quedar molt desplagut pel gran amor que tenia a madona la reina, la seva muller, i als seus fills, que estimava molt, per la qual cosa es va fixar al cor que mai més no estaria alegre fins que no se n’hagués venjat. [...] amb l’ajuda de Déu, intentaria venjar-se en nom del pare i dels oncles de madona la reina, la seva muller, i de l’avi i els oncles avis dels seus fills. Tothom pot imaginar-se el dolor en què vivia la reina, la seva muller, des que va saber que el seu pare i els seus oncles havien mort. I com que el rei Pere estimava més madona la reina que res que fos al món, tothom pot imaginar quina pena patia quan era amb ella. Recordem allò que diu en Montanhagol: “Aquell que té la guerra a terra la té ben a prop i encara més qui la té en son coixí”.]