Vichy Catalán


Exterior del balneari Vichy Catalan. Narcís Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga, (2003) Atles literari de les terres de Girona. Girona: Diputació de Girona. Foto: Josep Segur.

Balnearis. 4 d'agost de 1932
Barcelona: Editorial Selecta-Catalònia, 1967

Aquest fragment forma part de L'aperitiu.


En un moment determinat del segle XIX, a Catalunya la gent va descobrir la virtut curativa de les aigües del país i es començà la construcció de balnearis. Els balnearis catalans en general acostumen a ésser a peu pla i, i si és possible, encara una mica més baixos que el nivell de les carreteres. Els constructors, d’acord amb la medicina, imaginaren que les senyores que anirien a prendre les aigües tindrien l’histerisme arrapat a les cames en forma de ganduleria integral i que per a aquesta mena de malaltia el millor són els indrets enclotats i humits, amb arquitectura oriental o eclesiàstica. Gairebé tots els balnearis, que acostumen a ésser d’una mateixa època, o tenen forma de convent de monges caputxines o tenen forma de cromo de xocolata representant una escena de Les mil i una nits. La forma oriental obeïa al fet que aleshores a Catalunya no es banyava ningú, i el capitalisme d’aquella època tenia una idea peculiar sobre les ablucions una mica complicades; es creia que els banys eren un invent pecaminós i desabusat introduït en el nostre país pels moros. El tipus més clàssic de balneari oriental és el Vichy Català de Caldes de Malavella; el tipus eclesiàstic es pot apreciar per exemple a les Termes Orion, a Can Blancafort de la Garriga o a Can Montagut de Ribes. [...]
Quan jo em deixo caure en un balneari del país, em fa l’efecte que em fico entre dos fulls d’una d’aquelles edicions monumentals relligades d’or i pasta, que feia la casa Montaner i Simon, i que entre els dos fulls em quedo premsat, ofegant-me lentament, sentint la pressió del llibre i la pressió de l’Exposició Universal, de mossèn Collell, de la Reina Maria Cristina i d’en Rius i Taulet.


A la Selva es pot fer també una altra cosa, que no és pas gaire corrent. Vull dir que hom pot anar a prendre les aigües a Caldes, que són excel·lents. Poder anar a prendre les aigües! Quin altre somni més plàcid i més benevolent! Les aigües de Caldes tenen virtuts considerables i contenen una pila de substàncies que, a simple vista, ningú no ho diria realment. Després de la importància que aquest llibre dóna a les coses culinàries, una mica d’aigua de Caldes no hi anirà pas, potser, malament. En tot cas, el farà més complet.


... Plou. L’aigua inicia el procés cap a la fondària. Es va amarant de dilemes i sospites minerals. A la fi, després de cinquanta anys, s’enlaira “tèrbola i impetuosa” cap a la superfície. I nosaltres ja no som tímids, indecisos habitants del Balneari. Rebem la saviesa dels caus pregons i, a la vegada, fent veure que compartim una pràctica social intranscendent, esdevenim masovers de l’enigma. I l’enigma és el dubte, és la sospita, és l’agermanament amb un destí que no podem menystenir. I Caldes ja no és un balneari on la química es torna relax, sinó l’escola precisa on podem aprendre els orígens del nostre neguit.

Tres balnearis en temps de guerra
núm. 264 (gener-febrer)
Girona: Diputació de Girona, 2011


Vaig tenir la sort de passar bona part de la guerra a Caldes de Malavella, a casa dels avis. [...] A Caldes vaig anar a l’escola per primera vegada. En moltes ocasions fèiem classe a l’aire lliure, en una pineda, per por que ens bombardegessin, ja que molt a prop, a Cassà de la Selva, hi havia un aeroport militar. [...] Si durant la Guerra Civil les instal·lacions de Vichy Catalán van servir d’hospital per als soldats republicans malalts i ferits, més endavant, en plena guerra mundial, igual que els balnearis Prats i Soler -aquest últim enderrocat ja fa uns anys-, van acollir refugiats de procedències ben diverses. Primer van ser francesos, anglesos i canadencs -algun d’ells, jueu, per més que ho dissimulés-, supervivents d’un vaixell enfonsat a tocar la Costa Brava. [...] I això m’obliga a confessar que no tenia ni idea d’un fet que també va passar al meu poble i que fa un parell d’anys m’ha revelat un treball d e Jordi Finestres a la revista Sapiens: l’estada, entre els anys quaranta-quatre i quarantasis, d’un nombrós contingent de personalitats nazis, protegides pel govern de Franco i que, mig d’amagat, i de vegades amb els britànics fent la vista grossa, hi vivien amb la família preparant el trànsit cap a l’Argentina.