Estació de tren


Façana de l'estació de tren. Foto: Mariàngela Vilallonga

Viure les arrels
núm. 126 (gener-febrer)
Girona: Diputació de Girona, 1988


Muntanya i mar gironins constitueixen, doncs, els braços forts de les meves arrels. I tinc tan clara aquesta vinculació, que si estic al mar em crida cap a les espessors forestals, i quan sóc al bosc, m’avisa amb temptacions de barca i vela. El meu pare, escriptor i periodista com jo, sentia les mateixes temptacions d’arrel, i va ser ell, lògicament, qui m’assabentá de la nostra saba gironina. I també va ser ell el que, quan jo tenia 17 anys, em va saber iniciar en el camí del coneixement i amor a la capital, cap a Girona. Una llarga convalescència a Caldes de Malavella, població en què havia viscut un metge Manegat, va servir de trampolí cap a aquest amor i coneixement de Girona. Innocents “excuses” “cerilles, paper de fumar...” servien perquè anéssim en tren a Girona, a aquella Girona del 1939.

Excursió a Caldas de Malavella. 20 de febrer de 1881
Barcelona: Lluís Tarre, 1882


No és llarga, a la veritat, la distancia que separa lo poble de la estació, y fins crech que s’ puga practicar ab certa comoditat algunas temporadas del any, sobretot si lo anomenat camí que las uneix no está convertit en un relliscós fangal, com lo dia que l’ recorreguérem a peu, [...] ¡Quin contrast! ¡Del carril al fanch!

A 10 minuts de la estació y prop del poble de Caldas de Malavella, se troba una petita eminencia del terreno, anomenada Puig de las ánimas, que s’aixeca com uns 41 pams sobre lo plá que temps enrera fou llit de una llacuna. ¡Puig de les ánimas! ¡Caldas de Malavella! Veus aquí dos noms -ens diu- que de fixo no s’atrahuen las simpatias dels supersticiosos, ni poden escoltar tranquils los poruchs. Molts, al oirlos per primera vegada [...] poden càurer en las més fantàsticas extravagàncias y figurar-se que s’degui aquest nom a haver aparegut entorn del Puig bruixas, ànimas, follets o fantasmas; y res de aixó: lo nom se deu simplement a que anys enrera lo Puig era propietat del Rector qui feya pagar un tant a tots los que volían anar-hi a buscar pedra, qual tant aplicava a la caixa de las ànimas. ¡Voleu res més prosaich!

No es tant senzilla la etimologia u origen de la paraula Malavella. [...] lo nom prové de que, en un castellot, que hi havia per aquells encontorns y el qual s’en conserven las runas, hi habitava certa vella, tant poderosa com inhumana, qu’exigia dels vehins del poble que li entreguessin cada dia una criatura. Si el poble no tenia allavoras més habitants que avui, prompte lo hauria despoblat lo tribut imposat per aquella mala bruixa, a no ser que’ls vehins, convertint-se en facinerosos, haguessin acudit a posar-hi remey robant criaturas en las localitats dels encontorns. ¡Deixeu sense fre la imaginació y poch a poch vos portarà al deliri!