Fou un gran jugador de tots els jocs, però principalment menys dels jocs d’atzar que personals. Jugà en tots els ambients –d’estiueig vilatà, de balneari important (el Vichy francès) o indígena, en els clubs enravenats, solemnes i tancats. [...] Estigué sempre molt malalt. Primer patí de l’estómac (el seu fill Lluís també en fou molt castigat). La quantitat de pólvors que ingerí per no sentir-se’n massa, fou molt gran. Després patí del fetge. Entre una cosa i l’altra es passa molts anys anant a prendre les aigües. En aquests ambients crepusculars, de cares llargues i de vasos d’aigua, la seva distracció habitual fou el tresillo, que practicà amb les persones que segons la locució corrent «el volgueren fer una estona». Tardes de tresillo inacabables, que passaven volant. Un dia que s’arriscà a donar un tomb pels voltants de Caldes de Malavella descobrí un pi magnífic i demanà als interessats que no el tallessin. És el pi del senyor Llimona, que amb els anys tingué una gran corpulència i es conegut en el rodal com una notabilitat. No fou pas un malalt de balneari de guarnicions espectaculars o successives. Fou simplement el malalt que va tirant, sempre aproximadament igual.
Com que la porta principal estava sota vigilància, van optar per fugir a través d’una finestra. La de l’habitació. En estar tancada, però, en Horst va haver de trencar el vidre, procurant no fer cap escàndol. Poc després, ambdós saltaven al jardí del balneari, sobre uns matolls que els van parar el cop. I, tot seguit, van travessar el poble, amb els carrers deserts, a pas lleuger.
La Hanna, parant l’orella al vent, va seguir el so del motor fins als afores. Allí, en un enorme camp ras, el van veure. L’avió, aterrant, i com en baixaven dos homes. Un d’ells va quedar-se vora l’aparell, fumant, i l’altre va desaparèixer corrents rere els murs de can Sala, una torre senyorial propera al descampat. Camuflant-se entre els arbres de la rambla, en Horst parlava fluixet.