Al capdamunt de l’escala –no original–, s’arriba al terrat de la Torre, utilitzat com a punt de vigilància del camp d’aviació del poble de Cabanes en el context de la Guerra Civil i primera postguerra. Al nivell de les golfes, cal acabar de pujar per un últim tram de cargol diferent, molt més estret, que és l’únic vestigi de l’autèntica columna vertebral que arribava fins a la planta baixa.
Ja a fora, la vista no deixa indiferent.
Amb el Canigó al rerefons, la plana s'estén fins al mar, als aiguamolls llisquen arran de l'aigua salada, la planura empordanesa és esquitxada d'oliveres i xiprers cisellada de viaranys i rierols... Aquest és el paisatge amb què es fon i es confon l'artista.
Arreu, les tanques de xiprers, símbol de la tradició horícola del municipi, retallen a primer terme el paisatge que s'ofereix als nostres ulls. En dies clars, la vista a 360 graus és privilegiada:
A llevant, la serra de Verdera, la intuïció del cap de Creus i la imatge del golf de Roses, nítid i poètic, amb el mar d'una blavor metàl·lica. A ponent s'albira Rocacorba i els pinacles dels santuaris de la Salut i de la Mare de Déu del Mont al fons i, en primer terme, Figueres. Just a tocar dels dits, al sector meridional, s'aprecia el monestir i l'església de Santa Maria, amb el seu característic i inconfusible campanar, amb el Montgrí presidint al fons. Finalment, al costat nord, contemplem meravellats el Canigó, net i enfarinat, i l'Albera, tancament natural del clos empordanès.