Can Trona


Can Trona, Centre de Cultura i Natura. Foto: Jordi Miquel

 

El Fluvià passa prop de Can Trona, Centre de Cultura i Natura de la Vall d’en Bas. L’objectiu de Can Trona és posar en valor el paisatge cultural propi de la zona.

Per tant, en aquest indret és adient llegir alguns textos que reflexionen sobre el paisatge garrotxí a l’entorn del riu Fluvià.


Anem pel món durant tota la vida cercant el paisatge que ens correspongui. Allà on arribaríem a ésser nosaltres mateixos, més aptes i més lliures. [...] Però ve un moment que aquest viatge apassionant arriba a la seva fi. Comprenem que el nostre afany té un límit, que hi havia una equívoca llum il·lusòria al capdavall de la nostra recerca, que l’horitzó és sempre horitzó. Llavors volem tornar a casa. Com Ulisses o el fill pròdig. Cansats i penedits, ens adonem que no hi havia res més a la nostra vida que allò que vàrem veure per primera vegada quan érem infants. [...] I ve l’hora del retorn. Hi ha melangia en els vells camins que refem d’esma, en els camps fatigats, a la casa dels avis, en el perfil de Santa Magdalena, a la Vall d’En Bas o a la Vall de Bianya. Però allà ens espera inexorablement el nostre paisatge.

Josep Pla és un dels escriptors que va tractar amb més profunditat la qüestió del paisatge:


Les giragonses del Fluvià fan com una música adormida entre una gotellada menuda i un cel blau i blanc. Pels voltants d’Olot –vistos des de qualsevol finestra– tot és petit, variat, amb racons d’una voluptuositat vegetal lenta i íntima, amb corbes d’una morositat que es queden com flotants en la nostra dispersió mental.

La placidesa, la dolçor, la suavitat del Fluvià, de seguida que ha caigut a la vall i a la cassola d’Olot, és indescriptible. És un riu que va tirant mansament, favorable als interessos dels homes i de les dones, a l’agricultura i a la ramaderia.

Comarques del Principat
Barcelona: La campana , 1993

Els camins a l’entorn del Fluvià també van ser descrits per Josep Maria Espinàs:


Sense moure’ns de la superfície, a la Garrotxa hi ha un camí principal i fressat, que és el del riu Fluvià. El Fluvià –ajudat pel Ridaura– travessa la comarca de ponent a llevant, o sigui que posa en contacte la Garrotxa amb el Ripollès i l’Alt Empordà. Sobre aquesta línia incideixen, d’una manera més o menys perpendicular, les valls que segueixen una direcció nord-sud, i per això és suficient allunyar-se una mica del Fluvià per un d’aquests camins laterals per tal de descobrir que la Garrotxa és, efectivament, incòmoda al peu; dins aquesta estructura accidentada hi ha algun poblet amagat.

Així mateix, la visió del Fluvià al seu pas per la Vall d’en Bas ha estat enaltida en nombroses ocasions.


Jo no he vist al món una meravella de terra tan perfecta, una beutat tan sadolla de repòs, un dibuix tan clar i tan simple, un pa de verds tan purs i diversos, i un riure tan celest com el que fa aquesta ratxosa graonada de camps i sembradius, de pollancredes i coromines, de reguerons i camins que s’esbadien enllà d’enllà de la ratlla grisa del Fluvià.

Certament, un dels trets distintius de la Vall d’en Bas són els camps agrícoles. En aquest fragment, Lo Tamboriner del Fluvià fa referència al riu bo i posant-lo en relació amb la tasca dels pagesos.


Cantau tants rechs que fent grates joguines,
i herbes llepant i saules en lo pla,
o bé d’argent escales peregrines,
busquen, apar, son centro lo Fluvià
I al bon pagès, mirall d’agricultura,
que es féu expert a còpia de treballs;
sa caritat, sa indòmita bravura,
sa sobrietat, sos costums i sos balls.
De manantials digau si es pot lo número,
tan abundants, tan cristallins i purs:
de laves mil aquell insondable útero;
tants fòssils blans o com lo ferro durs.