Plaça dels Hortolans

Pel lateral de la façana exterior de l’església, arribem a la plaça dels Hortolans. Situada al bell mig de l’eix que uneix el monestir amb la plaça Major, des d’aquest lloc es pot contemplar una magnífica vista del conjunt monumental per la seva part exterior.

Les majestuoses parets de pedra, l'absis i el campanar configuren un dels paisatges emblemàtics del poble: 


La robustesa conjunta de la col·legiata de Vilabertran, el famós campanar de la qual (que no diré que no sigui meravellosament geomètric, tot i ser tan decoratiu) capta tota l'atenció i no deixa veure la llarga extensió pètria del conjunt ni ajuda a recordar la fascinant quietud del claustre amb volta de mig punt, un dels més amables que conec. 

Fruita farcida, delícia del 1714
05 de d'octubre de 2014

Des de fa més d’una dècada, la plaça dels Hortolans s’ha convertit en el punt de referència de la Fira de l’Horta i de la Poma de Relleno. De berenar o postres, aquest plat de poma farcida de botifarra dolça és un producte gastronòmic d’allò més típic de Vilabertran. Amb la fira, que omple els carrers de la vila pels volts de la festivitat de Sant Ferriol, el municipi hi ha associat el seu nom, i ha contribuït a recuperar i divulgar la seva elaboració tradicional:


La fruita farcida amb carn se sol dir, segons el lloc, pomes de «relleno», pomes amb tap, pomes capçades, pomes al forn, pomes farcides amb crema, «relleno» de Festa Major. Però, també, durant el Barroc i durant el segle XIX es feien préssecs i peres farcides, fins i tot amb peix. En els receptaris del barroc, [...] és una de les receptes preferides. Aquest farcit de fruita, que ara es fa amb pomes, és una de les preparacions més originals i antigues de la cuina catalana.

Festes majors
núm. 11912
19 de d'agost de 1934

D’extraordinari paladar, i un dels escriptors de la nostra literatura que més ha escrit sobre cuina, Josep Pla va elogiar aquest plat típicament empordanès.


Si les festes majors han canviat tant, no es pot pas dir el mateix del relleno. És difícil de dir si el relleno és un postre de festa major –o en general d’estiu– o si és un plat del menú de la festa. [...] El relleno es fa amb pomes. A l’Empordà el fem amb pomes agres. [...] El relleno, fet així, refresca la llengua i dona un gust tombant a les coses. És el puntet de llum enmig de la pesadesa de les festes majors. [...] El relleno es pot servir fred o calent. Hi ha hagut moltes discussions sobre aquest fet. El relleno, al meu entendre, ha d’ésser servit fred; gelat, és una delícia. Encara perd més la dolçor. La carn, desfeta, de les pomes és una compota perfumada, d’una entrada que no es pot aguantar. Si el relleno fos un plat francès tindria una consideració mundial. Més modestos, hem de declarar que aquest plat magnífic no ha pogut passar d’un plat de festa major de pagès.

Sínies i "poaranques" a Vilabertran
núm. 16 (tardor-hivern)
2016

L’altre vessant de la fira és la característica horta de Vilabertran, que ha abastit i abasteix encara els mercats de la rodalia. Aquesta horta no seria la mateixa sense l’aigua de rec i els instruments que s’utilitzen per fer-la aflorar a la superfície. Entre els sistemes antics, destaquen la poaranca i la sínia, de la qual en podem observar un exemple en un extrem de la plaça. Amb aquesta peça, el poble rendeix homenatge a aquesta activitat i als vilatans que s’hi han dedicat al llarg dels segles.


Vilabertran és territori de sínies. La sínia està formada per dues rodes de ferro, una col·locada horitzontalment que fa el moviment de rotació accionat per un animal –matxos, mules, eugues…– a qui tapaven els ulls perquè no es maregés. Connecta amb una altra roda que porta una cadena llarga amb uns catúfols de goma que se submergeixen al pou i que xucla l’aigua que hi ha i la porta a la superfície. [...] La sínia és, en realitat, l’evolució de la poaranca (poalanca). És la mecanització del primer sistema de reg, més senzill i molt més manual. [...] El tronc que aguanta la poaranca és d’olivera perquè no es podreix mai. L’altre, d’on penja la galleda, solia ser de xiprer. La dificultat requeia a saber triar la pedra que feia de contrapès. Havia de ser irrompible per poder fer-hi un forat al mig on enganxar el tronc amb una escarpa.