Plaça de Catalunya


Vista parcial de la plaça de Catalunya. Foto: Jaume Cusí

Des del mig de la plaça de Catalunya tenim una perspectiva de l'espai més noble de la població, amb les cases de més bella factura que encara resten dempeus de l'època daurada del turisme benestant dels «culs blancs». Les cases Rahola Berga, de les Marqueses de Llinàs, Matas i Mallol són un bon exemple de l'urbanisme dels primers anys del segle XX, amb vocació de presumir socialment, però també d'embellir l'entorn ciutadà.

Des d'aquest punt recordem amb les paraules de Pere Pi-Sunyer Bayo, conseller de Cultura del govern provisional de la Generalitat de Catalunya, la seva casa pairal desapareguda, malmesa durant les ràtzies faccioses de l'any 1939.


Fa cinc o sis anys vam comprar un pis a la plaça de Roses on jugàvem quan érem petits i equidistant a poques desenes de metres de la casa que ens van enderrocar després de la guerra i de la que havia vist néixer la meva mare. És a primer rengle de mar i mira a ponent com aquelles, amb la qual cosa continuo fruint de la mateixa vista que quan vam haver d’exiliar-nos. D’aquella antiga casa nostra bastida pel besavi Sunyer i Capdevila i reformada molt més tard pels meus pares, no en queda ni rastre, a no ser pel record agredolç i la vindicació íntima que el buit que va deixar en desaparèixer s’anomeni ara plaça de Catalunya, enlloc de plaza del Caudillo com fa uns anys.

L'espai que ocupa la plaça és el resultat de la constant dialèctica entaulada entre la població i el mar per guanyar una mica més de terra a l'aigua. En aquest indret, que ha tingut diversos noms en funció del vent polític de cada moment –plaça de la Constitució, de la República, del Caudillo–, s'hi apleguen la majoria de festivitats populars de la vila. Alguna d'elles, no cal dir-ho, tenen els tabals com a protagonistes, tal com testimoniava Joan Amades.


Per l’Empordà, per tal de poder beure sense por d’embriagar-se, torraven set miriàpodes i els picaven al morter fins a reduir-los a pols, que tiraven al vi. Deien festivament que així deturaven el tabal de Roses, puix que una de les diverses formes verbals humorístiques d’anomenar l’embriaguesa era la de sentir tocar el tabal de la referida ciutat.