El rentador o safareig municipal, dissenyat per l'arquitecte figuerenc Pelai Martínez Paricio, és una de les primeres obres de govern que s'efectuaren a Roses durant la Segona República. Esdevé un document arquitectònic que posa en valor el treball femení, encara ara massa oblidat. D'ençà 1932, les imatges de dones rentant a la llera de la riera Ginjolers van passar a la història. El safareig es va convertir fins als anys seixanta del segle XX en un espai de treball i de socialització de moltes dones de Roses.
La figuerenca Henar Galán homenatja les bugaderes en el seu poema “El Rentador de Roses”, del qual us n'oferim un fragment.
Les bugaderes dels Ginjolers eren intuïtives i sàvies.
Tenien el cap a la mar, les oïdes al vent, els ulls al cel
i els peus a les espardenyes, ben cordades.
Barbollaven paraules remeieres
per recuperar l’amor, els diners i les barques.
S’explicaven històries quan la vida era susceptible
de convertir-se en mort i la mort, en aigua salada.
Aquesta vila ancorada en un passat que ara ens sembla llunyà, tenia la seva vida local, articulada entre carrers modestos i establiments irrepetibles i que només podien ser reals a Roses.
A banda i banda de la riera, unes voreres transcorrien davant de les cases. Els veïns hi passaven per accedir de casa seva als carrers perpendiculars a la riera, i, a través d'elles, s'entrava a alguns establiments com el Cinema Casas, el de can Cipriano, el cinema de la Societat Flor de Maig, o la sala de la Societat Unió Fraternal. [...] Ja a l'Eixample, es construí, durant la II República, el safareig públic. Les escenes de rentadores a la riba de la riera anaren desapareixent i les dones disposaren d'un espai més agradable on dur a terme la seva activitat quotidiana. En general, el cabal de la riera era molt petit i, part de l'any, el llit era completament sec, però algunes riuades primaverals i autumnals provocaren episodis de desbordaments en què l'aigua passava per sobre dels ponts.