Sobre un passeig de nova creació entre el Port i la carretera, podem seure en un dels bancs on quotidianament els avis i les àvies de Roses contemplen el tragí a vegades frenètic del port i dels seus protagonistes, els pescadors. El camí cap al far ha estat tradicionalment un lloc freqüentat pels rosincs per anar d'excursió o per banyar-se a la platja dels Palangrers. És l'antic camí que del rec de les Mariques (actual carrer del president Francesc Macià), segurament una aberració lingüística de la paraula Amèriques, conduïa, fora dels confins urbans, fins al castell de la Trinitat, situat en un atrevit promontori per sobre del far. Des d'aquest tram de la carretera del far s'obté una perspectiva ideal per comprendre com Roses ha crescut durant els darrers setanta anys. Si alceu l'esguard envers la muntanya, veureu el puig Rom curull de xalets, de turisme democratitzat.
Àngel Burgas descriu, gairebé notarialment, el resultat; però també el sap transformar en objecte literari.
La carretera feia un pendent molt pronunciat i tenia mil i una bifurcacions, carrers que conduïen a les diferents urbanitzacions de la zona, plena de blocs de pisos a la part baixa i, més amunt, xalets i cases unifamiliars que omplien la falda de la muntanya. Des de la platja, davant de casa la mare, la muntanyeta es veu plena d'edificis i habitatges, tots de parets emblanquinades i construïts durant les èpoques del boom del turisme. Pràcticament no ha quedat cap buit on edificar. Les nits d'estiu, quan els propietaris i llogaters dels xalets hi viuen, la muntanya és plena de punts de llum que, de petita, em feien pensar en les espelmes d'un pastís d'aniversari gegant. Quan la temporada estiuenca s'acaba, la majoria d'inquilins, que són estrangers, se'n van als seus països, i aleshores la imatge de pastís encès de la muntanya s'esvaeix, com si la nena que jo vaig ser hagués apagat pràcticament totes les espelmes d'una bufada.
David Cirici, per la seva part, sap entendre, amb un punt divertit d'ironia, la petitesa en què es convertí el turisme de masses, la votre place au soleil que prometia un famós reclam publicitari que pretenia vendre parcel·les al puig Rom.
L'arquitectura que triomfava a Roses, i que s'escampava pel puig Rom i per les platges de Canyelles, era filla, com reconeixia amb tot el seu cinisme l'Alfonso Palau, de la ignorància i de les pretensions dels seus compradors. L'Alfonso Palau deia que la gent, quan es comprava una caseta per passar-hi l'estiu, somniava en castells, de manera que calia representar els seus somnis i construir-li una barraqueta al costat d'una torreta amb merlets, ni que tingués quatre metres d'alçada, i unes quantes pedres vistes al mig de la façana encalcinada.
El paisatge s'ha transformat i, amb ell, nosaltres. El periodista Ignasi Aragay reflexiona sobre aquest creixement veloç i voraç del litoral empordanès.
De nit, m’adormo contemplant la lluna damunt la teulada del veí. Al fons, sé que la badia de Roses respira calma, que els camps també agafen el son, mentre la ciutat xucla el brogit dels cossos i els esperits inquiets. Tots tenim la nostra finestra, el nostre marc paisatgístic personal i intransferible, únic. La nostra habitació amb vistes no deixa de ser un marc mental i cultural. L’Empordà és ple d’aquests marcs, d’aquests paisatges retallats, fets a la mida dels nostres records, desitjos i somnis. Són retalls de natura domesticada per l’home, que és la natura que més ens plau, pràcticament l’única que tenim a l’abast en aquest bocí de l’Europa turística. L’únic que resta per domesticar és l’home mateix, salvatge en el seu afany devorador. Mentre un a un, des d’un racó de casa, consumim poèticament, afamats i delerosos, amb tots els sentits alhora, el paisatge del nostre marc, la vida econòmica col·lectiva, imparable, el transforma a grans velocitats, de vegades amb encert, sovint amb voracitat.
El camí, en definitiva, ens ha dut a un paisatge que no haguessin imaginat mai Josep Maria de Sagarra o Salvador Dalí als anys trenta del segle XX, quan quedaren captivats per la majestuositat de la badia rosinca.
¿Per què captura Roses l’ànima de tots els qui la trepitgen? Sens dubte per la majestuositat de la seva badia. Vista des de terra, mar o aire és d’una bellesa excepcional. L’arc elegant, suau i esvelt del golf rosinc –en forma de vas grec segons l’escriptor Antoni Puigvert– neix vora les ruïnes d’Empúries, s’estén durant quilòmetres, a través de platges de dunes i sorra finíssima, i tanca la seva curvatura a tocar les muralles de la Ciutadella i els geps suaus del Puig Rom, que fugen de l’aigua per iniciar la seva cursa cap als Pirineus. Així ens va descriure aquest paisatge el poeta Josep Maria de Sagarra: «La grandesa de l’espectacle consisteix en la convergència de dos elements tan ben tallats i tan ben acabats com són la línia del golf amb la inacabable cresta de muntanyes que vénen a ésser el marc on s’aguanta el safir immens de l’aigua i la vastíssima i policromada plana empordanesa amb la cresta pirenaica, colossal i llunyana».
El pintor Salvador Dalí, un altre enamorat del magnetisme de la badia, la va immortalitzar en teles tan lluminoses i inquietants com Aparició de la meva cosina Carolineta a la platja de Roses-Pressentiment fluídic (1934). Convençut de l’atractiu sense fronteres d’aquestes vistes, Dalí també les reproduiria en un mural de l’apartament d’Helena Rubinstein, a Nova York.