Plaça del Monestir i Palau de l'abat

Des de la plaça Major, enfilem el carrer Colom i, deixant enrere la plaça de Narcís Monturiol, tornem al conjunt monàstic, aquesta vegada pel sector del Palau de l’abat, de construcció posterior a la resta del conjunt.

L’edifici fou aixecat en època de l’abat Girgós, amb la finalitat de completar les obres de fortificació que havien de resistir les incursions pirates. La seva façana, de factura gòtica, captiva el visitant i el trasllada a temps passats.


Es un magnífico ejemplar de arquitectura civil, seguramente el más importante de su época en Cataluña, cuya construcción data del siglo XV. Es notable la fachada exterior que mira a mediodía, con el portal de entrada al recinto (fortificado en aquella época), una hornacina de arco apuntado sobre el portal en la que se conserva una imagen de piedra representando a la Virgen, y cinco notables y elegantes ventanales de finas columnas de caliza nummulítica, que sirven a las dependencias de la planta noble. Presenta esta fachada una importante diferencia de nivel, quedando más alta la parte que corresponde a levante. La parte superior del edificio ha sufrido distintas transformaciones, pudiendo apreciarse, a pesar de todo, los huecos destinados a los saeteros con los canecillos que servían de apoyo a los ejes de giro de las protecciones de madera –accionadas con los pies– en las frecuentes incursiones de sarracenos, que al castigar nuestra costa llegaron en varias ocasiones hasta los muros del Monasterio.

Al segle XIX, fruit de les desamortitzacions, el Palau de l’abat va passar a mans privades d’un orde protestant, que va convertir el palau en habitatges. Aquest fet va escandalitzar més d’un, mentre d’altres, com Carles Fages de Climent, hi feien broma amb la seva ironia característica:


I a Vilabertran –seu del protestantisme nostrat– hi hauria una universitat de teologia, amb càtedra lliure per explicar totes les heretgies, especialment l’albigesa, com a prova de l’esperit crític, obert i liberal i la tolerància del bon federalisme empordanès.

Aquesta situació es va mantenir fins fa poques dècades, quan va passar a titularitat pública, a càrrec de la Generalitat de Catalunya. Davant aquesta majestuosa vista ens acomiadem, encara amb el record viu de les paraules que ens han acompanyat i ens han ajudat a (re)descobrir els escenaris del poble. Com a colofó, evoquem i assaborim uns versos de Montserrat Vayreda, que inclouen l’anagrama del poble i en recullen la seva essència, un perfum del qual ens hem impregnat i que ens acompanyarà en el retorn a casa.


Vilabertran, un poble horticultor
I amb totes les verdures desitjades
Les assaborirem amb fruïció
Amb el bon gust sentit altres vegades
Benaurat el passat ric a desdir!
El monestir fundat pel primer abat
Rigall, cognom obert com un camí.
Temple romànic sempre inacabat,
Retrobar-lo sovint ens és molt grat.
Avui el campanar, en sobresortir,
No sembla dir res més que… Sóc aquí.