Deixem la plaça de la basílica, passem per entre el temple i la llotja gòtica, i, molt a prop, trobem el carrer del Sabater d’Ordis, que condueix a la pairal de can Climent, i a continuació el carrer del Portal de la Gallarda que ens porta a l’espai, avui un restaurant, que té al jardí de l’establiment un pany de muralla i un del antics portals d’accés a la vila; una escala de graons considerables permet baixar al nivell de la passera posada a sobre del Rec del Molí, travessar la llinda del portal, contemplar la muralla des de fora del recinte i, si ens abelleix, passejar pels horts, closes i cortals que s’estenen enllà.
Castelló té meravelles
que no oblida qui les veu:
el Portal de la Gallarda,
la Catedral i el Pont Vell.
Llinda el meu hort, Portal de la Gallarda,
pont llevadís d’il·lusions perdudes.
Frisen les aigües d’ònix ajagudes,
a l’hora minsa que el ponent s’atarda.
Nimfa inconstant, perversa, cor de druda,
vèrtex de rius oberts com un ventall:
el sabonet et renta l'embolcall
i ets camí i riu, resclosa i conca i vall,
fins la Gallarda, que duu al cor l'açuda.
La Gallarda té un portal
i el portal una alta torre
amb un lilà i un desmai
i un campaneig de taronges.
Davant el mil·lenari Portal de la Gallarda
aigua amunt, venç l'encís que la passa et retarda,
deixa el camí dels horts per l'humil senderol:
camí d'enamorats, cal que hi passis tot sol.
La nit recula un poc i avança el dia
saltironant a passes de pardal.
L’estrella d’or s’atura en el Portal
de la Gallarda, un crit de profecia.
Ran del Portal de la Gallarda
el veire d'or de cada tarda
es fa bocins.
[El Sabater d'Ordis]... i ha après, per dir a la gent,
manta estrofa d'un tal poeta de Climent
el foll que més d'un cop al caure de la tarda,
sol veure als matacans del Portal de la Gallarda.
ENDREÇA
Bell de mi, en guasardó de tornar vista a un cec,
sols vull pel meu conhort, al caure de la tarda,
poder mostrar al meu fill l'aigua llisquent del rec
del Molí, sota l'arc del PORTAL DE LA GALLARDA.
El Portal de la Gallarda, aquest recer dels Climent, fou particularment apreciat pel poeta, que va fer-hi obres –fins i tot va posar una finestra biforada a la paret de la muralla– per poder-s’hi instal·lar i treballar, badar, imaginar...
EL POETA SOFISTICA UNA FINESTRA ROMÀNICA AL MUR ORIENTAL DEL SEU CASTELL
Bada’t, finestra, esquinça el mur.
Que el sol ixent sigui el meu hoste:
cada matí em doni una almosta
d’or deixatat en l’aire pur.
Romànic trau al ritme obscur
d’una era escrua que s’acosta.
... o per evocar el temps de l’avior i els propis avantpassats: un inconegut rabí i un Climent remot. Al jardí de casa, Fages hi trobà una pedra tombal jueva amb la inscripció en hebreu “David Rabí de Cotlliure”.
En mi jardín de Castelló de Ampurias, desde donde se divisa cap Norfeu...
Aquest rabí de Cotlliure
exhumat al meu jardí,
qui sap si ara és més lliure
o a l’hora que va morir.
Narra una piadosa leyenda, ignorada por Pella y Forgas, que fue el patricio amporitense Marcus Falcidius Clemens, quien instituyó en las postrimerías del siglo IX la fiesta mayor de Castelló de Ampurias colocando la villa bajo el patronato del glorioso mártir San Lorenzo, desde cuya época vino celebrándose con esplendor.