La Muga i el Pont Vell

Aquest riu ha estat, de sempre, el nervi que ha configurat el paisatge natural, humà i patrimonial de Castelló i els seus encontorns. També, de tant en tant, ha estat motiu del llur dol (les temibles 'mugades').

 

Girona: Diputació de Girona, 2009

Però, per damunt de tot, és la raó de ser del tarannà dels seus vilatans, forjat al llarg de la història, en la seva quotidianitat:


-Només tu pots salvar-nos, Enric-, li deia, passejant vora els terraplens de la Muga nova, la Muga vella o la Mugueta. Perquè per als habitants d'aquest vell racó, la cosa més difícil és caminar mitja hora en una mateixa direcció sense travessar les aigües vives o mortes d'aquest riu, casolà com un déu familiar, que després d'acotar-se sota les set arcades desiguals del pont, es migparteix en braços i estanys, llacunes i aiguamolls, entre els quals, els conreus, l'herba i el bestiar es barregen en una mateixa concepció luxuriant del paisatge. Cenyint la muralla, darrere mateix de casa en Climent, el rec del Molí trascola les seves aigües, vivificant les hortes parcel·lades, i s'aboca altra vegada als bassiols del riu, es filtra en el sorral i reneix més avall en gorgues on el fons no es troba i el peix no s'acaba.

La presència grecoromana  amb ressons de mite, ben present en l'obra poètica de Fages, apareix també quan evoca la Muga...


Filla i hereva del difunt Anistos [la Muga] 
amortallat amb el sudari extens
que el sebolleix al Bac de Requesens:
dia vindrà que el temps serà propens
al part dels rius per un saurí previstos.

Primavera en el Ampurdán
22 de de maig de 1957

... però el Fages filòleg també es complau a recordar-ne, si convé, l'etimologia:


Cabanas es un vetusto villorrio de la vega de del 'flumaire' o rio Sambuca que hubo de dar en romance a Sa Sambunga, que por metátesis y apócope degeneró en La Muga, el río que recibe aguas del Canigó, y el artículo femenino a semejanza de sus hermanos roselloneses.

Ens acostem a Castelló, per la 'Mesopotàmia empordanesa', terra fertilíssima entre la Muga i el Fluvià:


-La calçada del Manol,
que filtra aigües amagades,
us durà a Vilatenim,
fins que albireu les muralles
i el Pont Vell de Castelló,
amb set costelles de plata.
-Ens convé arribar al molí,
que li diuen 'La Gallarda'.

Castelló d’Empúries. Pasado, presente y futuro
núm. 31831
06 de d'octubre de 1968

Ho corroborava en un article:


Me refiero a la margen izquierda del Muga, o sea la zona comprendida entre los ríos Muga y Fluvià, absolutamente inédita, a la que podríamos llamar 'Mesopotamia ampurdanesa' con abundantes lacunas o llaunes naturales, algunos canales y arbolado abundante...  

En arribar a Castelló per la banda de migdia, la vista majestuosa de l'absis i, a sota, el Portal de la Gallarda, antiga entrada a la muralla, cenyit pel rec del Molí, corprèn el vianant.


A Vilanova saltes les rescloses
i la Gallarda et mena al seu Portal.
Espilles l'absis de la Catedral
ran la muralla, amb molsa medieval
quan mor el dia amb un desmai de roses.

Senyors candidats
05 de de novembre de 1932

Però –ho esmentàvem abans– la mirada idíl·lica no ha de negligir la realitat, de vegades dura, que perceben els qui hi viuen habitualment:


Les feixes abnegadament fèrtils que travessa la Muga són exposades adés a la sequedat, adés a la inundació.

La visió de la vila comtal s'amara, al caient de la nit, del curs asserenat del riu en arribar al magnífic Pont Vell, construït per Ponç Hug II al segle XIII. Segons la llegenda, de la qual Fages féu diferents versions, les “set arcades desiguals” –una per any– tenen una major o menor amplitud segons com havien anat, respectivament, les collites:


I quan detens la teva cursa ràpida
sota el porxat Pont Vell de Castelló
-del vell comtat del vent, vila major-,
llumins i estrelles són l'encenedor
que esbrina el vers d'una futura làpida.

El pont medieval de Castelló és el protagonista, l'emblema glossat des dels angles de la descripció i de la vivència anímica. Ja en el seu segon recull Tamarius i Roses (1925) hi és solemnement invocat amb to elegíac.


Pont Vell de set arcades,
bastit amb set anyades,
cada anyada, una arcada sobre el riu.
Anys d'abundor de Déu i anys de misèria,
marcats damunt l'artèria
del riu.

Pont Vell, serves records tristos i alegres;
han devingut tes pedres totes negres,
i ja sols un ramat, de tant en tant,
damunt del teu llom passa polsejant.

Mes tu encara rius amb indulgència
al pont nou, que ara et fa la competència,
Pont Vell!
Ets com una carcassa amb set costelles,
i al clar de les estrelles,
tens aire de castell!

A Trena de set aigües, reprèn la història del Pont Vell, però afegint-hi subtils imatges binàries.


Pont que Ponç Hug bastia amb set anyades,
cada any un arc, porxada de set ponts,
senyal dels anys dolents i dels anys bons:
fan de pilastra els Hugs, i d'arc els Ponç,
o desigual pont vell de set arcades!

Al seu torn, a Somni de Cap de Creus és esmentat de passada, ara en el context de la reivindicació que Fages de Climent fa d'un il·lustre castelloní medieval.


En arribar a Castelló,
vila de coltell i forca,
sota els set arcs del Pont Vell,
la Muga ve remorosa.
Travessa el carrer del Pont
que a la vila fa de porta.
Ets ingrat vetust carrer,
ja que cap pedra recorda
el nom de Ramon d'Alguer,
aquell qui a Constantinoble
-la nit que en Roger de Flor
va ser escapçat- dalt la torre
sol, amb l'espasa a la mà,
amb la vida salvà l'honra.
Ai vila dels comtes ducs
que oblides els fills més nobles!

Amb un delicat procés d'estilització, Fages plasma una visió capvespral del Pont, rica de comparacions i metàfores:


La lluna sempre és diferent i és una
com els set arcs del Pont de Castelló
damunt les aigües blaves de sabó
-sorres de cadmi, menta, or i salmó-
segons com giri el dau de la fortuna.

Per veure el riu com creix, Pont, ets tribuna.

Aquesta visió subjectiva del Pont, lloc de pas obligat, l'impregna d'una aura de testimoni privilegiat de la història de la vila, amb els seus contrastos, líricament expressats.


Lliçó del Pont, teogonia d'astres,
amor i crims de gent sense padró;
oh catedral del riu de Castelló,
quilla esmolada en sèxtuples pilastres!

El Pont és l'espai reflex que acull alhora els desitjos del poeta de romandre-hi (el Pont) i de fugir-ne (el riu).


Esmunyedís vers una eterna fuga,
voldria ser la trena de la font
que, eixamorant l'areny, espilla el Pont,
reïx, o es filtra, abscosa com la Muga.

També el Pont és l'indret d'esbarjo, en el record del poeta, als mesos de bon temps.


I a Castelló es dissol en l'aigua líquida,
oh escalinata nua del Pont Vell
de set arcades desiguals! La pell
s'hi va a esbandir. Per beure, és massa insípida.

Però cal no oblidar que el pont Vell també ha estat testimoni de les anades i vingudes nocturnes de bruixots i bruixes, entre Llers i Palau-Saverdera:


Bruixots i bruixes en màgica fuga
ixen de nit a donar el tomb;
les set arcades del pont de la Muga
tornen el riu de seda i plom.

Viaje sentimental
núm. 41
03 de de juny de 1939

És curiosa, finalment, l'anècdota, un punt intrigant, que sobre el Pont va explicar-li el seu pare:


Contaba mi padre cómo un viejo coronel que había llegado en plan de maniobras a Castelló de Ampurias efectuó la entrada por el puente viejo de los arcos desiguales. Al serle preguntado por qué extraña causa poniendo la villa un soberbio puente moderno, el Estado Mayor ordenó utilizar el caprichoso viaducto que Poncio Hugo mandara edificar.