Les Memòries d’Aurora Bertrana són un lúcid i punyent testimoni dels fets històrics que li va tocar de viure. A la plaça de Sant Jaume, podem llegir un fragment on ens parla de la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931, des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, i d’aquell ambient d’eufòria i d’optimisme que, tristament, tan efímer hauria de ser.

A Barcelona, a migdia del 14 d’abril, tota la ciutat anava plena d’una gentada alegre i sorollosa. Passaven colles cantant La Marsellesa i La Internacional... Se sentien crits de «Visca Macià!», «Visca la República catalana!», i també de «Mori Cambó!» [...]

De moment, però, ningú no somiava que l’enlluernadora claror de la República s’extingiria tan aviat, quan tot Espanya es despertava com per miracle. Els esdeveniments eren tan extraordinaris que, per moments, semblava que visquéssim un somni: que el nostre vell país, ple de despotisme i de supersticions, s’hagués transformat en un altre país i els homes en uns altres homes. En realitat, només era un canvi de decoració i un rellevament de càrrecs. Tots eren els mateixos d’abans. Els uns havien sortit de la immobilitat i de l’ombra per moure’s i brillar. Els altres, i tota una colla d’homes políticament vençuts per la proclamació de la República, entraven en els transitoris silenci i ombra forçats, des d’on, no menys, es bellugarien, intrigarien, esperant el moment de tornar a entrar en escena sota la llum de les bateries i arraconarien, de grat o per força, aquells que havien entrat en escena el 14 d’abril.

De moment, es respirava una atmosfera de llibertat i d’optimisme engrescadors.

Com feia l’autora en les seves passejades per la ciutat, seguirem l’itinerari carrer de Ferran enllà, en direcció a la Rambla.

A la tarda anàvem a passejar pel carrer de Ferran, per la Boqueria i per la Rambla.