Jardí


Panoràmica del recinte noble. Foto: Lluís Serrano

Les cases senyorials
Barcelona: Parsifal, 1994

Aquest és l’indret per diverses lectures sobre la història del castell. Per a Pere Coromines la dotzena gràcia de l'Empordà eren les cases senyorials d'Empúries, Peralada, Rocabertí.


Si avui encara vols tu, excursionista sentimental, aspirar el perfum de lo que fou redós d'adustes aventures o senyorial umbràcul d'exquisides delícies, pujaràs pels corriols cap a llevant de la Jonquera a les runes del Castell de Rocabertí, o faràs el romiatge de Campmany i Cantallops cap al Castell de Recasens, o de Vilajuïga estant visitaràs les runes del Castell de Quermançó, o en la mateixa vila de Peralada fruiràs en el Palau del Comtes la gaubança del més noble casal de Catalunya la Vella.

Barcelona: Destino, 1968

Josep Pla va escriure poc sobre el castell, desconeixem si va arribar a trepitjar-lo. En tot cas, va deixar unes notes històriques sobre la família Rocabertí.


Fou un d’aquests Rocabertí –Francesc Jofre– que fou ennoblit amb el títol de comte de Peralada pel monarca de la dinastia austríaca, a finals del segle XVI [...]. En els primers anys del segle XV, la família Rocabertí adquirí l’antic castell de Requesens, que havia estat primer de la família que portava aquest nom i estigué després en poder dels comtes d’Empúries. És per aquesta raó que, en el curs dels segles, Peralada i Requesens han estat tan lligats.

Barcelona: Edicions de la Revista de Catalunya, 1991

Els primers dies de la revolució de 1936 l’església del castell, igual com el santuari del veïnat i altres dependències, van ser víctimes de saquejos. Durant la guerra, el castell va ser seu d’un destacament de pirinencs, les tropes d’Estat Català. I durant la retirada, Requesens va ser un dels punts de marxa cap a l’exili. Jaume Pla, pintor, gravador i escriptor, ho explicava així:


Vam passar per Cantallops i pel castell de Recasens. En aquest castell, que era l'últim lloc assequible pels vehicles, vaig assistir a la destrucció de tots els camions i cotxes que hi havien pogut arribar. Els conductors els estimbaven o els posaven en els llocs més inversemblants. Després acceleraven els motors i esperaven que petessin. Costava molt. Tantes vegades i tan fàcilment que els motors s'espatllen, i allà aguantaven totes les acceleracions, tots els mals tractes. En aquest paratge hi havia una mena d'hostal on vàrem passar la nit.

Els dos Comalat
núm. 202
20 de d'abril de 2018

Després de la Guerra Civil el castell va quedar molt malmès, fins al punt que va ser destinat, durant uns anys, a caserna militar a partir de la immediata postguerra. Per totes aquestes raons, el poeta Jaume Maurici afirmava:


El nobilíssim Castell de Requesens ha tornat a caure en abandó. Les portes esventrades; els matacans i els finestrons s’obren, com ulls desesperats, de cara a totes les tramuntanades; la torre de l’homenatge, porta el senyal dels llamps. Però la història s’hi fa viva allà dalt. I el record de l’arquitecte que va anar enfilant-hi les noves pedreres de Cantallops, no ha de quedar en oblit.

Tot i aquest abandonament i degradació, per a la néta de Comalat –que no va estar al castell fins als seixanta anys–, la visió era una altra:


Una persona que l’havia vist en millors temps em va dir: –En sortiràs molt entristida–. Quina equivocació! Jo veia i tocava aquelles parets que sols havia vist en imatge. Pujava per aquelles escales, mirava a baix des dels matacans... I per entremig de dues muntanyes una mica separades vaig poder encisar-me amb una visió daurada de l’Empordà en aquell matí de setembre que no podia ser més bell ni de cel més blau.

Salvador Miralda també va descriure la fortalesa de Requesens.


A la comarca de l’Empordà existeix aquest antic castell que va pertànyer a la família del seu nom, i que és comentat a la Crònica de Desclot, en temps de Pere III, com a defensa principal contra els atacs del rei de França. Fou també propietat dels comtes d’Empúries i Rocabertí-Peralada, que el feren reconstruir. Actualment es conserva en bon estat, donant la impressió d’una veritable fortalesa durant els darrers temps de l’Edat Mitjana.

El castell de Requesens és un dels pocs castells de Catalunya que ha estat reconstruïts i conservats en bon estat.

El Castillo de Requesens y su importancia histórica
07 de de maig de 1973

Durant els anys setanta va sorgir la idea de fer del castell un parador o un alberg de turisme.


Visto desde otro aspecto, esta idea ofrece una garantía de reposo y tranquilidad para quien allí va. El lugar es sencillamente maravilloso, repleto de bosques, abundante en agua y buena pesca. En cuanto a la caza, afición que parece acentuarse por estos contornos, aquellos bosques son un auténtico paraíso que garantizarían por si solos, el lleno de ese posible parador, durante la temporada en que abunda la caza. Su proximidad al golfo de Rosas, a donde por una buena ruta se podría llegar en un cuarto de hora, es también un factor digno de considerar.

Requesens i la processó de la tramuntana
Figueres: Editora Empordanesa, 1980

L’escriptor Joan Guillamet va anar d’excursió a Requesens a cavall d’un sis-cents, amb Miquel Esteba i Caireta, un dels propietaris del castell.


Em fa l’efecte que no hi ha pas massa gent que hagi recorregut per dintre el castell de Requesens, posat damunt d’un turó del vessant meridional del Pirineu empordanès i no gaire lluny de la línia fronterera que separa Espanya i França. Pel darrera del castell la muntanya es va enfilant fins arribar al Puig Neulós, un dels cims pirinencs que hi ha entre l’Empordà i el Rosselló, meta de molts excursionistes afeccionats per la conquesta de cimals alterosos i dominants a cop d’espardenya, xiruca o bota muntanyenca. Ara, però, la gent s’ha acostumat d’una manera que,  si no és pas amb cotxe, amb prou feines va enlloc. Això fa, potser en aquest aspecte, que les visites al castell de Requesens no siguin pas multitudinàries ni molt menys. [...] s’ofereix al nostre esguard la visió del castell enfilat damunt del turó amb les seves torrasses i els seus merlets. Tot plegat fa recular la nostra imaginació a èpoques passades i potser fins i tot llunyanes.