Els boscos


Boscos de Requesens. Foto: Miquel Serrano

Els famosos boscos de Requesens han estat glosats en moltes ocasions, així com la muntanya, el Santuari i la Mare de Déu de Requesens. La magnificència de l’espai i la grandiositat de la massa forestal va inspirar a nombrosos escriptors i poetes.

Una de les primeres referències, antiga, és la del pare Camós.


En el término de Cantallops hay unos montes llamados de Recasens […] vino a habitar en ellos una Soberana Reina de tierra, y Cielo Maria. Con la veneración de […] su Imagen, que siendo tan devota, suaviza todo aquel lugar, que siendo tan áspero, por ser montes muy altos, y desiertos, llegó a ser muy nombrado, y frecuentado, desde que goza de esta antigua Capilla, en la cual como vellón divino para consuelo de los fieles, está la Imagen de esta gran Señora.

Bosch de la Trinxera, ja amb una idea clara del paisatge, també va descriure els boscos de Requesens.


Des de coll Forcat fins al coll de la Massana s'estén la gran boscúria. Comença sobre Cantallops i Espolla per suros, alzines, roures, faigs, grèvols, arboços, brucs, avellaners, etc., que la fan impenetrable. A la zona superior de la muntanya són els roures i faigs, arbres seculars, de gruixuda soca i gran alçada, barbuts de llarga molsa, decimats per los vents i llamps, inclinats los uns sobre els altres, caiguts de vellura, son poderós arrelam arrabassat. Un hom es creu dins d'una selva verge del nou món. Aquelles imponents boscúries, a on la fullaraca arriba a mitja cama, són els amagatalls de llops i pocs senglars.

Al propietario de Requesens
núm. 194
01 de de juny de 1908

Després de la mort de la comtessa Joan Adelaida de Rocabertí, l’hereu de Requesens va ser el mallorquí Ferran Trullols i Despuig, marquès de la Torre, que durant els primers anys del segle XX va vendre la propietat als germans Pere i Joan Rosselló, que van iniciar l’explotació dels arbres centenaris que poblaven la muntanya. Aquesta tala va incomodar alguns sectors socials empordanesos i va generar un primer moviment conservacionista. La Cámara Agrícola del Ampurdán va demanar al propietari de Requesens que canviés el diàmetre de tala per no tallar-ho tot.


La propaganda de la noticia de que habláis dispuesto el aprovechamiento de vuestra riqueza forestal de Requesens –la hermosísima montaña que por sus bellezas selváticas y tradicionales considera, cariñosamente el Ampurdán como su montaña predilecta– ha despertado en la comarca una alarma y estado de opinión que han trascendido por medio de la Prensa a toda la región catalana, lamentando los buenos ampurdaneses que, extremándose dicho aprovechamiento, no solo quite de momento el admirado aspecto estético y grandioso de aquellas selvas, que eso, aunque triste, fuera secundario, sino que llegue a alterar sensiblemente las condiciones climatológicas y la topografía de la comarca y cuencas de la vertiente, tan favorecida esta por la naturaleza, y objeto de inolvidables desvelos de nuestros ilustres predecesores.

El Diario de Gerona, en una nota breu publicada el 9 de maig de 1912, també recollia l’estupor per la tala dels boscos.


Son frecuentes los lamentos que llegan hasta nosotros con motivo de las escandalosas talas que se están llevando a cabo en los bosques de nuestra hermosa provincia. Realmente parece imposible que se acabe de esta manera con los pocos bosques seculares que nos quedan, con grave daño de la belleza de nuestras montañas, de la riqueza hidráulica y de la salud pública. A la tala de los espléndidos bosques de Requesens que hace poco tiempo vió desaparecer con tristeza y generales lamentaciones nuestro Ampurdán.

Requesens. Impresions i recorts
núm. 160
04 de d'abril de 1914

La tala de l’arbrat de Requesens va provocar que l’artista i professor figuerenc Sebastià Escapa evoqués i reivindiqués el castell i la ufanosa muntanya, destruïda pels homes, en una esplèndida prosa.


Al entrar en la boscúria, el cor se m’eixamplà novament i a ple pulmó aspirava joiós l’aire fresc i pur de la matinada i, amunt sempre: trobant en cada raconada un devessall d’impressions tan inesperades com agradoses. Aquí, una font que mormola un cant de ritme sempre dolç com per fer-se notar, malgrat la penombra que l’embolcalla l’espessor d’arbres, arbustos i plantes de totes menes, formes i colors; més enllà, cantant l’himne esbojarrat d’alegria del captiu que assoleix la llibertat, una cascada llençant aigua abundant, que juganera salta i corre avall, a lo desconegut. Per tot, arbres incomptables, corpulents, bells, amb bellesa sobirana que sols Déu pot concebre; i allí dalt, en un cim que l’atapeïda vegetació semblava viure sense visites d’éssers humans, se descobria una construcció en runes. Quedava dret, en lo més encimat, un pilar sostenint a mode de T el començ o arrencada de dos arcs. Eren les restes d’un castell que ben segur en temps de la invasió moresca féu de refugi als guerrers empordanesos... I Jo somniava, pensant;  –si tu fossis l’amo d’aquests boscos, com referies un castell tan bellament situat per donar-te el gust de viure en mig d’un parc natural, el més superb de Catalunya!

El propietari d’aquells terrenys ho feu així. Era un home aristòcrata per naixement i més aristòcrata per sa cultura, i reedificà sobre els mateixos fonament l’enderrocat castell. [...] Bell dematí era aquell que pujàrem la carretera del Castell. La naturalesa somreia per tots indrets. Sol brillant, aire transparent i pur: allà baix, en el golf sens parió, la mar reflexant llum enlluernadora; en els cims, el majestuós Canigó lluint blancors immaculades... Tot era encisador per a regalar esperit i sentits, i no obstant, estàvem fondament tristos. No podíem fruir el bé de Déu que ens envoltava, perquè l'afany humà de destrucció ens apunyalava el cor. I serà Sempre, etern Creador, que mentre Vos prodigueu vida i bellesa, l'home s’escarrassi en feines de botxí?

Excursionisme. La Penya Alegre a Recasens
núm. 778
05 de de març de 1932

En els primers anys vint, després de la tala dels boscos, els germans Roselló van vendre la propietat al Duc del Infantado, que la va posseir fins acabada la guerra civil, quan la va vendre a la Comercial Borés S.A. El 1955, els socis Esteba i Pijoan van comprar la finca, i avui pertany als seus hereus. Tot i la tala dels boscos, un dels membres de la Penya Alegre de Figueres, en unes notes literàries d’extraordinària vivesa, descrivia el paisatge fabulós.


Arribats a Cantallops ens dirigírem seguidament cap a Recasens camí d’una pintoresca drecera minsament embellida per la neu que venia caient [...]. Aviat ens trobàrem davant el trencant de la carretera del castell de Recasens, lloc on haguérem forçosament de deturar-nos llarga estona per contemplar des del romàntic pont el meravellós paisatge que ens oferia aquell còrrec vorejat per fantasmals arbres que, vinclats per la neu, besaven amb ses branques l'aigua impetuosa que vora els seus peus saltava. La gana que ens despertà la caminada, més que altra cosa, ens féu allunyar de tan ensomniador indret i ens refugiàrem camí que ens guia fins les portes del reconstruït castell, per dessota de les quals, àvides d'admiració, avançaven les nostres blanquinoses i ja místiques figures que, amb el seguit guspirejar de la neu, apareixien davant tan remota arquitectura com a ombres vivents del segle dotze, llençant-se pel dolç trepig a la conquesta de tan valuosa construcció.

Tardor a Requesens
Barcelona: Columna, 1996

Inspirada pels boscos de Requesens, Maria Àngels Anglada va escriure el poema “Tardor a Requesens”.


Les muntanyes clapades de fràgils ors, de porpres
sumptuoses. Clares veus dels infants
–la Laura, l'Adrià– damunt del clavicèmbal
de l'aigua transparent entre els esqueis i l'ombra
de fecunds castanyers.
                                    Ja ho sé que és una treva,
que els dits llargs de l'hivern tornaran cendra grisa
les fulles dels aurons que trepitja el senglar.
Però ara cacem l'instant, quan el sol del migdia
encén el brancam d'or, i escalfa les petites
mans que es clouen felices damunt castanyes tendres
i esguards adults que es clouen sobre el tendre record.

Els boscos de Requesens també van captar l’atenció de l’escriptor britànic Roger Deakin.


One half of the old stone building is a magnificent ruin like a monastery, in the shade of a giant plane tree and a small lawn above de rocky ramparts looking south for miles across the hazy Catalan hills all the way to the sea. […] It takes us three more to reach the top of the Puig Neulos, via a ridge from the Puig des Trois Thermes, along tracks through mixed deciduous woodland in a state of autumn carnival. For as far as we can see, the southern slopes are clothed in the rusty hues of hippy pullovers. Up high in the snow, ridges stretch away to east, west and south in a bloom of rosy-purple light glowing behind the pencilled outlines of the hills and mountains. To the west, Canigou and the higher mountain-tops are swimming in mist […]. Wandering the mountain above Requescens feels like the beginning of Yeats’s “The Wild Swans at Coole”: “The trees are in their autumn beauty, the woodland paths are dry”. We collect sweet, fresh chestnuts, easing them from their hedgehog husks. Following a steep-sided Holloway weaned with the exposed roots of beech, holly, hazel, chestnut, maple, ash and oak, we drink front the woodland springs.