Eixida

L'estudi dels fulls de visita del castell de Requesens, conservats a l'Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà, ens ajuda a copsar el relat textual o poètic de les impressions, emocions i reflexions derivades de l'anada al castell. Es tracta de visites realitzades entre 1898 i1909, quan el mateix Alexandre Comalat mostrava la fortalesa acabada de reconstruir. La diversitat és immensa: destaquen les projeccions ideals, patriòtiques i romàntiques cap al passat meieval de Catalunya, i també les existencials amb reflexions al voltant del pas de temps i la perdurabilitat i la força de la natura. Dues constants en la majoria d'aquests textos espontanis són,per una banda, l'exaltació dels boscos, aqueta natura distesa i fecunda, el locus amoenus; i, per l'altra, la lloança de la reconstrucció del castell. 

D'aquest llibre de visites, o conjunt de fulls solts, n'havia donat notícia Francesca Vidal Comalat (1977) i Antoni Egea (1985). La senyora Vidal explicava que «a casa tinc una colla de fulls que en temps del meu avi oferien als visitants per si volien escriure-hi quelcom. Entre les moltes signatures, n'hi ha algunes de grans personatges». Efectivament, entre aquests hi trobem escriptor com Josep Pous i Pagès i Ferran Agulló, el notari Salvador Dalí o membre de la família Xirau. Entre els visitants, alguns d'ells relacionats amb el catalanisme conservador, també hi ha eclesiàstics, excursionistes, artistes, militars i diversos veïns dels pobles d'una i altra banda de la frontera. 

En un dels primers fulls solts, fins ara inèdits, datat el 6 d’agost de 1898, hi trobem el poema A Recasens”, signat per Josep Alsina.


Al Pirineu hi ha un jardí de Flora:
regat per fonts de diamantina beta,
que del fort roure hasta la humil violeta
vegetació riquíssima atresora.
Allà, en un single, lo temps vell enyora
un fort castell d’una imponent silueta
perquè no hi xiula la punxant sageta
ni s’hi hou lo crit del bel·licós Via fora.

Aquest gentiu que trisca en la floresta
no és pas del Comte la valent mesnada
que en so de guerra marxi a la campanya
és gent de pau, alegre, en so de festa
que va tranquil·la a fer una arrossada
a Recasens, a la gentil muntanya.

Ferran Agulló, en un full solt sense datar, exaltava el castell, l’Empordà i la pàtria catalana, i advertia els homes i els llamps com a veritables enemics del castell.


Castell dels Rocabertis,
niu d’àguiles reials,
que esguardes l’ample plana
del fèrtil Empordà;
com fènix de les cendres
reneixes fort i brau;
vestit de murs de pedra,
altiu i emmerletat.
Així la pàtria nostra
un dia reviurà,
altiva, forta, brava,
com aquests monts gegants,
amb les arrels de glòria
fermades al passat,
guaitant com tu la plana
d’un avenir de pau...
Castell dels Rocabertis,
evocació gegant,
que Déu te guard dels homes!
Que Déu te guard dels llamps!

Rafel Cusí, el 6 de setembre de 1903, expressava la seva emoció després de la visita al castell.


¡Oh Castell de Recasens, tu has ressuscitat! Ta resurrecció me dóna coratge: m’apar que sento dins teu, majestuós recinte, una veu forta i potent que crida “Llibertat” als nobles fills de nostra aimada terra. ¡Catalans, escolteu-la, aquesta veu, que no és altra que la de vostres avis, que tanta sang vesaren per a no veure-la tiranitzada!

L’escriptor Josep Pous i Pagès, el 30 d’agost de 1903, reflexionava al voltant de les obres humanes, l’eternitat i la naturalesa.


Davant de la naturalesa, d’aquesta naturalesa eterna, sempre fecunda que petits som els homes! Pensem fer obres eternes i la naturalesa tranquil·la, indiferent, si tingués consciència com riuria de la nostra presumpció. Ella va fent la seva feina creadora i quan les nostres obres cauen fetes runes, les cobreix misericordiosa amb el seu mantell de vida infinita.

Ignasi Iglesias, dramaturg i poeta modernista, també el mateix dia, era optimista.


La visita al castell de Requesens, tot recordant-se èpoques passades, en nom de la humanitat, ben passades me fan pensar molt i estimar la perpetuïtat del bon gust. Els comptes de Peralada, els seus restauradors mereixen l’agraïment dels bons pelegrins de l’art i de la vida.

Miquel Vallàs i Sala, de Sant Julià de Vilatorta, el 13 de setembre de 1903, expressava els seus sentiments patriòtics.


He visitat l’hermós i antic, senyorial Castell i Iglesia de Requesens, mostra patent de lo que era l’antiga i valenta noblesa catalana i al contemplar-lo i veure el despreci i menyspreu amb què es miren les antigues costums, i fins renegar de la llengua que els ennoblí, no puc menys que admirar l’antiga grandesa dels lliures senyors d’aquest Castell i exclamar: Visca Catalunya Lliure!

Ignasi Fages, el 2 de setembre de 1904, convidava, a més de visitar el castell, pujar el Puig Neulós i, des d’allà, com si d’una revelació es tractés, fer un jurament patriòtic:


¡Catalans que pugeu en aquest castell! No vos acontenteu admirant les seves belleses arquitectòniques; pugeu al Puig-neulós, i allí veureu quant rica i plena fou Catalunya mentre n’era Comtat gran. Fixeu-s’hi bé i jureu fer guerra a mort al centralisme que avui la té lligada i oprimida

També trobem molts exemples de doble patriotisme, expressió de l’historiador Josep Maria Fradera. Enric Codina, amb cinc persones més, el 3 de setembre de 1904 relatava la seva visita.


El Castillo de Requesens, una de las memorables moradas de los Rocabertis condes de Perelada y demás títulos, muy expresados en la Historia. Así como recordamos nuestra madre Patria España, no descuidamos nuestro cariño a la chica Catalunya. ¡Viva España! ¡Visca Catalunya!

Hugas, el 14 d’agost de 1904, tenia dubtes sobre què admirar més:


Trobo que no sé què més admirar: si la grandiositat de la Natura, entre aquestes muntanyes, o bé el talent i generositat del home que va saber emplear part de sa fortuna en la reconstrucció d’aquest castell.... ¡Sí! Trobo encara més admirable de moment, degut a la passejada, la comoditat de l’otomana que tinc al davant.

El primer de setembre de 1905, el doctor Ramón Vandellós reflexionava sobre la natura i l’obra humana.


Desde este lugar ameno, puede estudiarse serenamente a madre naturaleza, libro abierto siempre a la observación del hombre y cuyas páginas no tienen ni pueden tener fin. Es dado, desde aquí, reconstruir así la historia interna como la externa de la edad media, llena de poesía y de bellezas. La grandeza y magnificencia del edificio, produce en nuestro ánimo, los efectos mismos de lo sublime; algo de placer y dolor a la vez. Placer, por la suntuosidad, dolor por el vacío y la soledad, que por doquier se respira, en vez de la animación y bullicio, propios del objeto de la obra.

Antoni Viver, prevere, acompanyat de mossèn Francisco Viver i Josep Lagresa, va visitar el castell el 5 de setembre de 1905, i escrivia uns versos plens de força i vitalitat, enmig de la natura.


Damunt d’aquestes muntanyes
sento eixamplar-se’m el cor.
Sento un bes de nova vida
que m’emplena de dolçor.
Deu ser el sol de l’altura,
deu ser l’oratge del bosc.
L’oreig de les serralades
altives de Puig Neulós.
¡Oh, aquí com emprèn volada,
mon pensament, cel amont!

Miguel Beltran, que visitava el castell amb Eusebi Güell López el 27 d’agost de 1905, qualificava el castell com la millor joia arquitectònica de l’Empordà.


Si España tuviese imitadores del Sr. Conde de Peralada e interpretadores tan inteligentes como el Sr. Maestro de obras Don Alejandro Comalat es indudable que estaría a la cabeza de la civilización Europea y el Centro Arquitectónico les seria al siendo más reconocido, tanto como le agradecen el Sr. Güell y López y el que suscribe las infinitas atenciones por el Sr. Comalat tiene en nosotros al explicarnos tan magistralmente las bellezas del Castillo de Requesens: Joyas, la mejor, del Ampurdá.

Eleuteri Genís, fabricant, el 24 de maig de 1905, escrivia els següents versos:


Enriquida és eixa terra,
per les mans d’un bon comtat,
que ha jurat sempre fer guerra
i més guerra a la impietat.

Gran Amor Pare atresora
qui lluita contra increients;
vulgam tots assimilar-nos
al comte de Requesens

Joan Llussá–Isamat, soci del Centre Excursionista de Catalunya, el 2 de juny de 1905 lloava l’obra d’Alexandre Comalat.


La temença d’ofendre la modèstia del senyor En Alexandre Comalat no encongeix les manifestacions d’admiració que brollen de dins mon pit nascudes davant de la genial i superba obra de la restauració del castell de Requesens, mes després dels dolços sentiments de bellesa artística que tan hermosa obra ha despertat dins meu; sento una recança d’abandonar aquest deliciós lloc sense tributar un just tribut d’admiració a l’arquitecte que amb el seu amor a la pàtria ha escrit una pàgina d’or de la història de l’arquitectura militar catalana.

El pintor Miquel Utrillo, el 19 d’agost de 1905, era contundent:


Amb gaires castells com el de Requesens, a demés de tenir assegurat el nostre patrimoni català, cada dia vindrien més amics, de per tot arreu, a enfortir-lo i alabar-lo.

El 3 de juny de 1906 Francesc Martí (Aguileta) va escriure el poema “Pensament”.


Les fulles a la tardor
no cauen per estar seques
ni a l’impuls del fort mestral
ni de les brusques tempestes.
No obeeixen a altra llei
al desprendre’s de ses gemmes
que a la llei inquebrantable
de sabia Naturalesa.
Van caient perquè altres fulles
poquet a poc les empenyen,
les que rebran els petons
de l’hermosa Primavera

¡Les fulles...! Pensar el que són
ben mirat hasta fa pena...
¡Però si tot lo del món
veiem que és una cadena!

Rafael de Somaria, capità d’infanteria, el 18 de juliol de 1906, també feia una transposició patriòtica.


Sobre tus gloriosas ruinas y debida a la magnificencia de un ilustre prócer, te elevas hermoso Castillo de Requesens, brindando dicha y felicidad como primer baluarte de mi Patria; Dios traiga otro que destruyendo infames raíces purifique al país y torne a la España de la Gloria a sus antiguos tiempos.

Pere Cabré, el 9 de setembre de 1906, escrivia:


Emocionat per la brillant vista que estic veient dedico un record als fundadors d’aquests llocs a on un home hi pot esplanar ses idees i sos pensaments, i no sent dolor per descriure. Sols me resta expressar mon agraïment per aquests grans patricis que, fent art, fan pàtria. Lo més fidel dels aimants de Catalunya.

Francesc Martí, àlies Aguileta, torna a aparèixer el dia 22 de juny de 1907, amb un poema titulat “Petita ofrena”.


Altra volta hem admirat
amb fruïció i goig immens
una joia catalana,
el Castell de Requesens;
digne herald que a Catalunya
va ennoblir amb mil proeses,
ens recorda els temps passats
plens de gloria i de grandeses.

De sa gran restauració
tant interna com externa
tot el món ne guardarà
grat record, memòria eterna.

Altra volta hem admirat
amb fruïció i goig immens
una joia catalana,
el Castell de Requesens.

I l’endemà, encara impressionat, escrivia:

Des d’aquesta atalaia
del castell de Requesens
se divisa un quadro immens
com no es veu pels vols d’Hendaia
ni hi ha als peus de l’Himàlaia.

¡Grandioses i extenses terres
conquistades en cent guerres
pels Comtes peraladencs,
si en costen de sang i trencs
fets amb rocs d’aquestes serres!

Salvador Castelló, Cònsol General de Mèrit d’Espanya i Director fundador de la Real Escuela de Agricultura d’Arenys de Mar, el 29 de juny de 1907, escrivia:


Al tener la honra de visitar y admirar esta histórica y deliciosa mansión no puedo menos que recordar con veneración a los Condes de Peralada, que, al reedificar tan señorial morada, legaron a la posteridad el reflejo de su exquisito gusto, de su vastísima ilustración y caritativos y humanitarios sentimientos, dando ejemplo que tantos de ilustre estirpe debieran imitar. La reconstrucción del Castillo de Requesens, constituye en mi modesto criterio una de las más preclaras glorias del renacimiento artístico catalán. 

El prevere Benet Juli té una línia del 17 d’agost de 1907 que recorda la sentència «Catalunya serà cristiana o no serà» de Torras i Bages.


Novament tinc la satisfacció de visitar aquesta avançada de nostra terra assentada en les grades dels Pirineus i gloria preuada de la que fou un altre temps Catalunya gran, forta, en però, creient.

El 14 de setembre de 1907, Sebastià Horta i Vilaseca explicava: 


La caminada ha sigut llarga per reunir-nos a visitar, més no em sap pas greu, puix és tanta la impressió que m’ha causat que desitjo altre volta, abans que mons cabells se tornin platejats, poder-nos venir novament a admirar-vos i contemplar més detingudament.

Nostra aimada Catalunya pot enorgullir-se de posseir una joia com és aquest sumptuós Palau, dintre sos històrics murs si rebel·len els més purs sentiments i amor a la nostra benvolguda terra catalana, i per això dono de tot cor i a plens pulmons els ferms i patriòtics crits: Visquin sos Senyors Propietaris! Glòria i llibertat a nostra Mare Catalunya!

Maria Boada, després de la seva excursió, feta el dia 21 de juliol de 1909, deixava constància de les següents paraules.


Des del cim d’aquest hermós castell, recordatori de temps més venturosos per nostra aimada Pàtria, sembla que l’ànima s’enlaira i fa exclamar al mirar aquesta petita mostra de la naturalesa ¡que Gran és Déu i que belles són ses obres!