L'itinerari literari Maria Àngels Anglada a Barcelona és el número 24 de la col·lecció d'itineraris literaris autoguiats que edita la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent. La presentació, el guió i la selecció de textos han anat a càrrec de Maria Nunes.

***

Aquest itinerari autoguiat segueix les passes de Maria Àngels Anglada a la ciutat de Barcelona i completa els que la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada – Carles Fages de Climent de la Universitat de Girona li ha dedicat. Nascuda a Vic el 1930 i arrelada a l’Empordà, la relació de Maria Àngels Anglada amb la ciutat de Barcelona comprèn tres períodes: l’etapa de formació universitària (1947-1951), els primers anys de casada (1954-1961) i, finalment, la relació intermitent amb el món cultural barceloní a partir de l’any 1978 i sobretot en la darrera dècada del segle XX. En els dos primers hi visqué i en el tercer hi anava amb freqüència des de Figueres, la ciutat on residia.

Després d’estudiar el batxillerat a Vic, la seva ciutat natal, l’any 1947 Maria Àngels Anglada es trasllada a Barcelona a estudiar una carrera universitària. Primer, potser guiada per l’admiració pel seu pare, advocat de professió, considerà la possibilitat d’estudiar la carrera de Dret, però la passió per les lletres i pels poetes grecs i llatins que havia descobert al batxillerat gràcies als professors Joan Petit i Joan Bastardas, la va fer decantar pels estudis de Clàssiques. Abans de complir els disset anys, la tardor de l’any 1947, entrà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona per cursar-hi Filologia Clàssica. Malgrat la grisor de la postguerra i l’ambient asfixiant que hi regnava, gaudí del mestratge de bons llatinistes, humanistes i filòlegs. Fora de les aules, en el claustre de la Facultat de Lletres hi descobrí la poesia de Carles Riba i de Salvador Espriu, i durant els anys 1947 i 1948 assistí a les classes d’Història de Catalunya que l’IEC organitzava clandestinament a casa de l’historiador Ferran Soldevila. Va ser a l’ombra dels arbres del claustre de Lletres, com ella mateixa explica en un poema, on va néixer l’amor per un xicot empordanès, Jordi Geli, company d’estudis que es convertí en el company fidel de tota una vida. Acabada la carrera amb èxit, l’any 1951, tornà a Vic a exercir de professora en el mateix centre on havia estudiat el batxillerat, l’escola Pare Coll.

El segon període en què l’escriptora va viure a la ciutat de Barcelona fou entre els anys 1954 i 1961. Maria Àngels Anglada s’havia casat amb Jordi Geli el 10 de maig de 1954, a Vic. Després del viatge noces a diverses ciutats italianes i a París, la parella es va instal·lar a viure en el carrer del Rosselló, número 168, quart segona, el pis on vivien el pare i la germana de Jordi Geli. En aquesta casa hi van néixer les seves tres filles: Núria (1955), Rosa (1957) i Mariona (1959). Són anys que marquen un parèntesi en la creació literària perquè la tasca de criar les filles i la cura de la família no li deixen pràcticament temps lliure per dedicar-se a la poesia. El febrer de 1961, el matrimoni Anglada-Geli decideix deixar Barcelona i traslladar la seva residència definitiva a la ciutat de Figueres. Marxar de Barcelona, però, li causà una certa recança. En l’entrevista “Al carrer de la Muralla, amb Maria Àngels Anglada”, del març de 1984, manifestà: «A mi, primer, em sabia greu deixar Barcelona perquè, com que tenia els pares a Vic, ens vèiem més sovint i hi tenia amigues». I hi explica com, en els primers temps de viure a Figueres, encara tenia hàbits mentals de la vida barcelonina: «Al principi una cosa que em sorprenia era precisament el poc temps que es trigava d’anar d’un lloc a l’altre i el temps que et quedava, comparat amb Barcelona. Sempre arribava aviat als llocs, perquè calculava les distàncies seguint encara una mica els anys que vaig viure a Barcelona i sempre arribava aviat a tot arreu». A poc a poc, però, la seva vida va arrelar amb força en la terra empordanesa. A partir de 1964, amb les filles ja més grandetes, va poder reprendre la dedicació a la docència, i sobretot tornar a escriure i a conrear la poesia, la crítica literària, els contes i a iniciar-se en el món de la novel·la, tot i que Maria Àngels Anglada es considerà sempre «una poeta que escriu novel·les».

Escriure des de l’Empordà, o des de qualsevol altra comarca, i donar-se a conèixer en el món de la cultura catalana, enormement centralitzat en la ciutat de Barcelona, mai no ha estat gens fàcil. Anglada sempre va ser molt crítica amb aquest centralisme cultural. En “Maria Àngels Anglada: la passió per la memòria”, afirmava: «Barcelona és un pop. Suposo que és un mal necessari. A Grècia també passa. Són països macrocèfals. [...] El que jo veig de Barcelona és que la informació és molt barcelonina. Els mitjans de comunicació deixen les comarques molt en segon terme». En el seu cas, l’escletxa per penetrar en el món cultural i editorial barceloní es produí gràcies a haver obtingut el premi Josep Pla 1978 per la seva novel·la Les Closes, que havia estat un any i mig dormint en el calaix d’una editorial i que finalment publicà Destino el 1979. A partir de 1980 comença a publicar la seva obra literària i, de tant en tant, va a Barcelona a participar en presentacions, taules rodones, festivals de poesia i altres activitats. Els viatges de Figueres a Barcelona, sempre en tren i lleugera d’equipatge, es produiran amb regularitat a partir de la primavera de 1991, en què fou nomenada membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva poesia és cada cop més valorada i l’èxit de novel·les com El violí d’Auschwitz  (1994) fan que la seva obra sigui més reconeguda, la seva presència reclamada cada cop més sovint i se li comencin a tributar actes d’homenatge. Aquesta part de la relació de l’autora amb la ciutat de Barcelona és la que aplega i concentra el gruix de punts d’aquest itinerari Maria Àngels Anglada a Barcelona que tenim el goig de proposar-vos.