La Rambla, a inicis del segle XX, era el centre de la vida social figuerenca. Construïda sobre una riera que encara corre pel seu subsòl, va esdevenir l’espai de trobada dels figuerencs i figuerenques i el lloc de pas –i de passeig– obligat per als molts visitants que rebia la ciutat, especialment els dies de mercat. Ramblejar amunt i avall, trobar-se amb amics, coneguts i saludats, ballar sardanes o manifestar-se en anys d’intensa vida política van ser unes activitats permanents al llarg dels anys vint en aquest breu i intens bulevard.
Elegant i senyorívola, àmplia i alhora acollidora, la Rambla ha esdevingut un senyal d’identitat de la ciutat fins als nostres dies. Aquest és el record de García Lorca en una carta a Anna Maria Dalí escrita des de Madrid el maig de 1925:
Tots els dies he pensat a escriure’t; per què no ho he fet? No ho sé pas. Així m’he recordat més de tu, però tu et creuràs que t’he oblidat completament. Vora del mar, sota les oliveres, al menjador de casa teva, a la Rambla de Figueres, i el menjador de casa teva sota la divina pastora, tinc una carpeta dels teus records i del teu riure que no es pot oblidar. A més, jo mai no oblido.
La Veu de l’Empordà, en un breu text sense signar, també es va fer ressò de la visita.
En Federico García Lorca se'n tornà a Madrid, on habitualment resideix–no pas sense aturar-se a fer una lectura de les seves obres a l'Ateneu Barceloní–, emportant-se una magnífica impressió d’aquesta terra empordanesa per a la qual va tenir fervents elogis, quedant-ne meravellat dels seus encisos, així com de la nostra sardana, que per primera vegada veié repuntejar a la nostra Rambla la vetlla del passat dimarts.