L’actual Teatre-Museu Dalí era a inicis del segle XX el Teatre Principal, construït per l’arquitecte Roca i Bros i inaugurat l’any 1850; centre de la vida cultural figuerenca, acollia esdeveniments culturals de la més diversa condició i, de manera prou significativa, va ser al seu vestíbul on Salvador Dalí va fer la seva primera exposició de pintura. Destruït en acabar la Guerra Civil, va ser restaurat per esdevenir, l’any 1974, una de les darreres gran obres del geni empordanès i, en l’actualitat, un dels museus més visitats d’Europa.
Als anys vint Salvador Dalí va pintar diverses obres on prenia com a model el seu amic Federico, de la mateixa manera que el poeta granadí escrivia emocionats versos dedicats al seu amic de l’ànima, com es pot veure en aquest fragment.
Oh Salvador Dalí de veu color d’oliva!
Dic allò que els teus quadres em diuen, i el teu ésser.
No et lloo l’imperfecte pinzell adolescent
però et canto la ferma direcció de les fletxes.
Canto el teu bell esforç de clarors catalanes,
el teu amor a allò que té glossa possible.
Canto també el teu cor astronòmic i tendre,
de baralla francesa i sense cap ferida.
Canto l’ànsia d’estàtua que percaces sens treva,
la por de l’emoció que t’espera al carrer.
Canto la sireneta de la mar que a tu et canta
enfilada a una bici de coralls i petxines.
Però canto abans que res un comú pensament
que ens uneix en les hores obscures i daurades.
No és pas l’Art la llum que ens torna cecs els ulls.
És d’antuvi l’amor, l’amistat o l’esgrima.