Les sardanes eren extraordinàriament populars als anys vint i la família Dalí tenia una especial relació amb la dansa més bella de totes les que es fan i es desfan. El notari Salvador Dalí va voler editar les sardanes de Pep Ventura (1818-1875), el pare de la sardana moderna i no només això, sinó que la família guardava com un tresor la tenora que va pertànyer a aquest músic insigne. La passió per les sardanes, ballades intensament a la Rambla de Figueres, va arribar amb vivesa a l’Anna Maria i en Salvador, i alhora va ser també traspassada a García Lorca.
A la vigília de la seva marxa li oferiren un banquet de comiat i el pare féu tocar sardanes d’en Pep Ventura a la Rambla, sardanes que a García Lorca, que mai no n’havia sentit, li produïren una fortíssima emoció.[...] Federico i jo passegem amunt i avall de la Rambla, contemplant les sardanes. Un aire calent, en fregar-nos les galtes, sembla voler amanyagar-nos com si ens volgués dir que no tardarem a retrobar-nos en la nostra caseta de vora el mar per continuar aquells dies que tot just passats ja enyorem.