L'itinerari literari Aurora Bertrana a Barcelona és el número 28 de la col·lecció d'itineraris literaris autoguiats que edita la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent. La presentació, el guió i la selecció de textos van anar a càrrec de Maria Nunes.

***

Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga, 1974), escriptora, música, viatgera i dona lliure, va viure en diverses èpoques de la seva vida a Barcelona. Els dos qualificatius del títol d’un dels capítols de la primera part de les Memòries, «Estimada i dramàtica Barcelona!», ens ofereixen una perfecta síntesi de les seves vivències i de la relació amb la ciutat que, pel tarannà abrandat que la caracteritzà sempre, no podia ser d’altra manera que intensa. 

Nascuda a Girona, on va passar la infantesa, la primera visita a Barcelona es produí l’any 1908 quan va acompanyar el seu pare, Prudenci Bertrana, a pronunciar una conferència. Barcelona va ser la seva primera gran ciutat, la que des del primer instant la va fascinar. Ben aviat, els contactes amb la ciutat van sovintejar quan, per ampliar els estudis musicals començats a Girona, feia tota sola el trajecte entre Girona i Barcelona en tren dos cops per setmana. L’any 1910, per a gran goig de l’esperit aventurer d’Aurora Bertrana, la família va decidir que la noia hi residiria durant el curs per seguir la formació musical. Les expectatives no podien ser més altes i així ho recorda a les Memòries: «Jo arribava, doncs, a Barcelona amb unes grans esperances i un gran optimisme. Tot m’hi semblava possible: la glòria, l’amor i, naturalment, la felicitat. Barcelona era una gran ciutat de cara al món, ampla, oberta a tota mena de sensacions. Els homes d’ací i d’allà eren diversos, inexplorats, amb possibilitats infinites. Jo volia viure intensament, àvidament, ficar el nas arreu, tastar tots els plats, beure en tots els gots, posar el cap a tots els coixins i el cul a tots els seients... No sospitava el que m’esperava com a paga de la meva audàcia ni el que caldria acceptar en aquella enlluernadora Barcelona que jo encetava tot just allotjada en un convent de monges.». Aviat va fugir del convent per refugiar-se a casa de l’escriptora i feminista Carme Karr, també freqüentà la família del pintor i escriptor Alexandre de Riquer. L’idil·li amb un dels fills del pintor, Emili de Riquer, va disparar les alarmes de la família que la van fer retornar a casa.

A Girona, Prudenci Bertrana havia tingut un desagradable incident amb la justícia a causa de la publicació de l’opuscle La locura de Álvarez de Castro, escrit amb col·laboració amb el metge Dídac Ruiz. La ciutat estimada es tornà inhòspita i va decidir de traslladar-se a viure amb la família a Barcelona, a un pis modest de la plaça del Rei. Per a Aurora, els anys viscuts a Barcelona entre 1912 i 1923 van ser anys durs de sacrificis però també de grans somnis i expectatives. El 1914, la mort de la seva germana Helena va produir un daltabaix familiar que l’obligà a viure sola i a treballar de violoncel·lista en cafès sòrdids, de matinada, per mantenir-se ella i ajudar la família. Fugint de l’ombra de la mort, l’any 1920, els Bertrana es traslladen a un pis del carrer de Roger de Llúria. Aurora no abandona els estudis, les lliçons de rítmica i plàstica rebudes del mestre Joan Llongueres al Palau de la Música Catalana li ofereixen al·licients i contactes per treballar fent classes a infants en diverses escoles. El seu somni era conèixer món i marxar a estudiar a l’Institut Dalcroze de Ginebra. L’ajuntament li havia concedit una beca per estudiar a Suïssa però la dictadura de Primo de Ribera frustrà els plans. La proposta inesperada de formar part d’una orquestra que havia d’actuar durant l’estiu de 1923 als Alps va fer possible l’anhelada partida vers Ginebra. Per seguir l’aventura ginebrina disposem del magnífic itinerari Aurora Bertrana a Ginebra (2017), a cura de Mariàngela Vilallonga.

L’any 1925, Aurora Bertrana va fer un petit parèntesi en la vida ginebrina per casar-se a Barcelona amb Denys Choffat, un enginyer suís que havia conegut a Ginebra. La parella va marxar el 1926 a viure tres anys a la Polinèsia Oriental on monsieur Choffat havia trobat feina.

Acabada l’aventura polinèsia, el greu estat de salut de la seva germana Cèlia fan que l’any 1929 el matrimoni Bertrana-Choffat s’instal·li a viure a Barcelona. Després d’una breu temporada en una torre a Montcada, fixen el seu domicili en un pis de la Diagonal. Els anys de la República seran els de màxima plenitud per a Aurora Bertrana: escriu articles i reportatges per a La Publicitat, La Veu de Catalunya, Mirador, La Rambla, D’Ací i d’Allà... És sol·licitada com a conferenciant, escriu i publica Paradisos oceànics (1930), Peikea, princesa caníbal i altres contes (1934), L’illa perduda, amb Prudenci Bertrana (1935), El Marroc sensual i fanàtic (1936) fruit del viatge sola al Marroc l’estiu de 1935, Edelweiss (1937), i esdevé un dels referents femenins indiscutibles de l’etapa republicana com a exponent de la intel·lectualitat més moderna i progressista. El seu compromís social i polític es concreta en projectes com la fundació del Lyceum Club (1931) i la participació en les eleccions de novembre de 1933. Viu els bombardejos i els dramàtics successos de la guerra civil, «la nostra gran tragèdia política», al pis de la Diagonal, fins el 1938 en què abandona Barcelona camí de l’exili a Ginebra.

Després d’un període de deu anys de duríssim exili i d’entrebancs per retornar a Catalunya, l’any 1948 torna a Barcelona, a viure al domicili familiar del carrer de Llúria. Els anys de la postguerra seran també anys molt difícils per a una escriptora que estimava profundament el país, la llengua i la cultura catalanes. Per a una dona moderna, cosmopolita i amant de la llibertat com va ser sempre Aurora Bertrana, més encara. Barcelona, però, seguirà present en les seves obres com un escenari recurrent perquè malgrat tot, com diu en la novel·la Fracàs, després dels «anys d’absència, feia bo de retrobar els carrers barcelonins, seguir-los, evocar-hi records, comunicar-s’hi, reconèixer cada una de les gràcies oblidades que els caracteritzaven». Des de 1948 fins a la seva mort el 1974, va viure pobrament però activa, crítica i digna. Malgrat el desencís, va dedicar-se incansablement a escriure, a maldar per tornar a publicar, i a treure de l’oblit la figura i l’obra del seu pare. La tasca es concretà en la publicació de la biografia, Una vida (1965), i la creació del Premi Prudenci Bertrana, l’any 1967. Tres presoners (1957), Ariatea (1959), Vent de grop (1967), La ciutat dels joves (1971) són algunes de les obres d’una etapa final que culminà brillantment amb els dos volums de les Memòries, publicats el 1973 i, pòstumament, el 1975.

Aurora Bertrana va ser fidel a la divisa expressada en les Memòries: «El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa». La seva veu literària ens farà de guia en l’itinerari Aurora Bertrana a Barcelona, que tracta de resseguir els indrets de la ciutat vinculats a l’atzarosa vida i trajectòria literària d’una escriptora singular i d’una dona extraordinària.